Si ho hagués sabut, hauria vingut abans.
Aquesta llarga reflexió sobre el fet de pensar no vol ser més que un aguait de la quantitat de capes que prèviament hauríem de netejar —o de les quals hauríem de ser molt conscients—, abans de parlar del Regne del cel o de l'Amo o de l'Espòs o del Fill de l'home o de la Veritat o de Déu.
La pregària ha de fer molt a fons aquest exercici si es vol sincera. «Avui la Verge Maria ha pujat al cel» diu l'antífona de la festa. La verge és el model de testimoni puríssim, silenciós i impensat.
Jesús en l'evangeli de sant Lluc ens proposa que reflexionem sobre «l'hora menys pensada»: «Estigueu a punt que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».
Estigueu a punt, equival a «Sigueu testimonis», sigueu testimonis meus.
Però «l’hora menys pensada» què vol dir? Les hores es poden pensar? Hi ha hores molt o poc pensades? N'hi ha en les quals el pensament ha desaparegut del tot? Són hores, aleshores, encara? Són temps? Són?
L’hora menys pensada és l’hora del silenci absolut, quan no hi ha ni paraules ni reflexions i som testimonis d'un buit de pensaments com quan tenim un gran ensurt. Només per aquest silenci transparent pot entrar el regne del cel. Hem de «des-existir», per ser nets i verges del tot perquè pugui venir-nos-en, en canvi, els pensaments són bruts.
Ningú no sentirà ni veurà res quan vindrà, tot i que nosaltres creguem que ho tenim tot controlat. «L’hora menys pensada» és l'hora o el temps d’un nen que, juntament amb la Verge, són el millor testimoni. Jesús va dir que «si no ens tornàvem com els nens, no entraríem al Regne del cel».
Feliços els criats que l'amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l'hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. Lc 12
* * *
Pensar és jutjar. Quan comencem a pensar hem començat a jutjar. Pensar és avaluar. No podem pensar sense avaluar. Com pensaríem una flor sense avaluar-la? Els seus colors, les seves aromes, el tacte. Hem d'emprar alguna classificació perquè pensar és classificar. Quan hem classificat alguna cosa, l'hem etiquetada i li hem donat un nom, és quan l'hem pensada. El fet de pensar és impossible sense jutjar. Per tant, si no jutgem i només ens mantenim conscients sense cap activitat mental, aquesta és «l’hora menys pensada».
Imaginem que ens donen una flor i ens diuen: «Observa-la, però no pensis». Què farem si no se'ns permet pensar? Només podem ser-ne testimonis atents i conscients, tot vetllant-la. Si en aquest exercici el pensament no ens és permès, no podem dir: «És bonica o la conec o és rara o no l'havia vista mai». No podem dir-ne res. Les paraules no valen perquè cada paraula té un valor en si mateixa i és un judici. Així, si no podem fer servir el llenguatge, tampoc podem verbalitzar. Quedem com uns testimonis muts, despullats, silenciosos, però expectants i a punt.
El terme ve del llatí testimonĭum i fa referència a una prova, una justificació, una comprovació de la certesa o de la veritat d'alguna cosa. La paraula grega per a testimoni és màrtir (μάρτυρας) que diu de qui dona fe d'alguna cosa pel fet que l’ha viscuda o presenciada.
Mirem la flor i quan diem que és bonica ja l'hem canviada. Li hem imposat alguna cosa que no és seva. Ara, sigui el que sigui aquesta flor, per a nosaltres serà una flor amb l’afegit del judici de bellesa que haurem après en els llibres de text, i així ens n'haurem allunyat molt. Ens hi haurem ficat dins, l’haurem embrutada. El nostre judici haurà penetrat en el fet, però serà una ficció més que un fet. Aquest sentiment que la flor és bella no pertany a la flor, ens pertany a nosaltres que hem penetrat en el fet real que és ella.
Ara el fet ja no és verge. L’hem corromput, la nostra ment s'haurà tornat part d’ella i això vol dir que el nostre passat haurà entrat a formar-ne part, perquè quan diem «Aquesta flor és bella» significa que l'hem jutjada segons els codis que hem après. Com podem afirmar, doncs, que la flor és bonica? Les nostres experiències del passat, els nostres conceptes anteriors de bellesa, ens fan dir que una cosa com aquesta és bonica. L'hem jutjada d'acord amb el nostre passat o amb els estàndards de la moda.
Per això el passat mai pot conduir-nos a la veritat, perquè la veritat sempre és verge, present i ha de ser contemplada en la seva total virginitat. Quan hi barregem el nostre passat, la destruïm. Passa a ser una interpretació, no una vivència. L’hem feta a trossos. Se n'ha perdut la puresa. Pensar vol dir portar el passat al present. Ser testimoni vol dir que no existeix el passat, que només existeix el present. No estem fent res, només som. Simplement som presents. La flor és aquí, nosaltres també i podem establir una relació autèntica essent-ne testimonis. En canvi, quan la flor és present i també és present el nostre passat amb les seves idees preconcebudes, actua el pensament i no la flor.
Pensar és introduir la ment en el present i, d’aquesta manera, ens el perdem. Quan diem: «Aquesta flor és bonica» la flor acaba de convertir-se en una experiència passada. En canvi, quan la flor és, i nosaltres també som, no és possible, no hi ha temps, per a dir que és bella. Quan estem centrats del tot en el present no podem emetre judicis. Si diem «t'estimo», això ja ha passat i és una mentida. Si diem «aquesta flor és bonica», l'hem sentida, l'hem jutjada i també l'hem feta passat. El fet de pensar és una activitat tan feixuga i activa com pot ser caminar: és fer alguna cosa. Ser testimoni, en canvi, és ser passiu, és no fer res i només ser.
Pensar és un hàbit absolutament arrelat. S'ha convertit en una cosa mecànica, robòtica, òbvia. No és que nosaltres pensem, és que som pensats automàticament pel món. És un hàbit i fàcilment podem comprovar com és difícil de prescindir-ne.
No tenim experiències no verbals, només els nens en tenen. L'experiència no verbal és autèntica. La verbalització se n'escapa perquè quan verbalitzem ens hi tanquem.
Quina bajanada diem, doncs, quan parlem de «pensar en Déu»?
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada