Els tipus de pardals més coneguts entre nosaltres són el pardal blanc, el roquer, el toledà, el pardal de moro, el de verneda, el pardal boig, el de muntanya, el de passa, el pardal salvatge, el pardal tordà, el de bardissa, el pardal xarrec, l’alablanc i el pardal italià, però no n’he trobat cap com el que vingué a fer-me companyia diumenge.
A primer cop d’ull i de lluny, em va semblar una d’aquelles joguines que venen als basars xinesos amb llum incorporada a l'interior, però pels salts que feia de seguida vaig veure que era un pardal... encès per dins! Què podia dir?
Era brillant, lluent, centellejant, refulgent, rutilant, fulgurant, esplendorós, luminescent, radiant, guspirejant, clar i llustrós.
Però també era sobresortint, notable, destacat, admirable, diàfan, il·luminat, net, cristal·lí, transparent, pur, serè, polit i intel·ligible, tant que només de veure'l ja es feia respectar.
Amb tot, en cap moment no deixava de ser planer, llis, senzill, entenedor, comprensible, evident, indubtable, segur, palpable, agut, perspicaç, viu, lúcid, despert, sincer, franc, obert o veraç, i el més natural hauria estat que m'hi hagués posat a parlar.
Aquests adjectius circulaven com corrents encesos dins meu, entrecreuant-se amb les radiacions de l'aura interior de l'ocell i em vingueren tots junts en un de sol. La fosa de tantes paraules lluminoses aplegades, em semblà inexplicable i només la podia viure com un esdeveniment espiritual del qual vaig decidir no provar de dir-ne mai res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada