Hi hagué una vegada algú que rebé la visita de Déu.
«Hola! Aquí, al costat meu, tinc un full de calendari del dia 21 de setembre d'enguany amb un poema. Es titula “En un banc”. Et copio a continuació la part del poema que sembla que parli de quan ens vèiem cada dia.
“En un banc del carrer / oratge de tardor / llum de capvespre / ens vam dir paraules d'amor / a cau d'orella / sense saber / que amb la veu tan tendra / es trenquen com el gel / les esperances”.
Estem acostumats a parlar de l’amor de Déu. El donem per descomptat i cantem contents per aquest gran prodigi. Aquí la nostra feina tan sols consisteix a mantenir-nos innocents.
Per què no percebre conscientment que les coses divines flueixen en nosaltres? Les escriptures en parlen obertament. «El regne de Déu és en nosaltres» no es cansen de dir. Nosaltres, pròpiament, no existim. Déu i tot el que és diví, sí i està dins nostre.