Sense feina s'expressa i es rep en fals, o si més no, superficialment.
Hi hagué una vegada algú que rebé la visita de Déu.
Des d’aleshores li va canviar tant la manera de veure les coses que ja no podia continuar parlant del Déu que havia llegit en llibres o contrastat en debats. Qualsevol formulació sobre la seva realitat era una qüestió tan abstracta, verbal o acadèmica per a qui havia estat pres per Déu que li semblaven cabòries comparat amb el que ara sabia. Per tant, si volia ser honest i coherent, tan sols li quedava el fet de parlar-ne des de la seva experiència o de no fer-ho.
No fer-ho, no dir res, no li era fàcil perquè s’havia acostumat al treball d'intentar-ho, però fer-ho des de la seva experiència li semblava un repte encara més insuperable perquè aquesta mateixa experiència comportava l'obligació de callar, de guardar gelosament el secret.
Efectivament, si es plantejava d'explicar alguna cosa, aviat veia que estava a punt de dir quelcom que, fora d'ell, seria incomprensible: una criaturada per a tothom.
Havia estat amb Déu, l’havia vist, sentit i abraçat i en tenia la certesa d’una realitat irrecusable. Per experiència sabia, per tant, que de Déu no se’n pot dir res. No és que hi hagi cap prohibició al respecte, és que literalment és impossible. Haver estat amb ell volia dir, doncs, no fer cas de qualsevol dels pensaments que d’ell havia tingut abans. Aquests pensaments sí que eren possibles, però ara ja no servien i feien riure.
Com m’ho faré? Realment es pot fer?, es preguntava.
Un dia li vingué la imatge d'un món sense els factors temps i espai, com si no existissin. Així, en un món insòlit com aquest, apareixia algú que els inventava per primer cop. Què hauria passat?
Per exemple, podria parlar d'un abans, d'un ara i d'un després, d'un lluny i d'un a prop, d'unes altures i d'unes baixures, d'un bé i d'un mal, tots ells referits al punt fix de Déu, tot i que, com és sabut, ell no tingui res a veure amb cap mena de valors com aquests.
Aleshores, si digués «lluny de Déu» potser es podria veure a si mateix i podria veure'l a ell gràcies a la mateixa distància que generen tots aquests contraris en el temps. D'aquesta manera podria experimentar la seva mediocritat, però entesa com un gran privilegi.
Déu, per amor, ens hauria abandonat a la desgràcia i al pecat. Si no ens hi abandonava, no hauríem sigut. La seva presència, així com la flama mata la papallona, ens hagués llevat el ser.
El mal que veiem arreu en forma de desgràcia, de misèria o de crim és un signe de la llunyària que som de Déu. Aquesta distància i aquesta mediocritat, però, son amor, i per tant les hem d’estimar. No es tracta d’estimar el mal, sinó d'estimar Déu a través del mal.
És per nosaltres que Déu, quan ens ha visitat, ha fet el camí més llarg entre els camins llargs. Quan ens ha pres o ens ha aconseguit o quan ha transformat els nostres cors purificant-los, som nosaltres els qui, per a anar a ell, hem de fer aquesta mateixa ruta. L’amor és proporcional a la distància.
Molts salms parlen d'aquesta respiració pròpia de l'amor i de la vida. Uns alcen la veu «des de l'abisme» més fosc i llunyà, d'altres canten la joia de veure Déu «cara a cara».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada