Sí, per què no?

Per què no percebre conscientment que les coses divines flueixen en nosaltres? Les escriptures en parlen obertament. «El regne de Déu és en nosaltres» no es cansen de dir. Nosaltres no existim. Déu i tot el que és diví, sí i està dins nostre.

Quan tenim gana és Déu qui en té i menjar es converteix en una adoració. Quan tenim set, ell també en té. Quan tenim son, ell vol descansar. Quan som joves, ell és jove amb nosaltres. Quan ens enamorem, ell s'enamora. «Tot és d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell». Saturem-nos-en, doncs. No fem distincions: bo o dolent, cel o infern, tot el que ens passa li passa a ell. Retirem-nos de nosaltres, que no li siguem una nosa, que només hi hagi ell, que tota la responsabilitat recaigui sobre ell i nosaltres deixem d’existir. Aquest «ja no existir» és una experiència tan gran que no es pot explicar i això, en el fons, és el que ens ensenya la religió.