Estem acostumats a parlar de l’amor de Déu. El donem per descomptat i cantem contents per aquest gran prodigi. Aquí la nostra feina tan sols consisteix a mantenir-nos innocents.
Però què passa quan l’amor és a Déu? Que algú ens vulgui fer reflexionar sobre la diferència entre aquestes dues preposicions, d'entrada sembla que ens plantegi un canvi de direcció. En l'amor de Déu, és ell qui m'estima, que ve, però en l'amor a Déu soc jo que suposadament vaig i dic el que dic del meu amor a ell. Simone Weil a Reflexions sense ordre planteja la qüestió d'aquesta manera:
És per un amor inconcebible que Déu ha creat éssers tan distants d’ell. És per un amor inconcebible que Déu davalla fins a ells. És per un amor inconcebible que ells ascendeixen fins a ell. És el mateix amor. Només poden pujar-hi per l’amor que Déu ha posat dins seu. I aquest és el mateix amor per mitjà del qual els ha creat tan lluny. Com més mediocres i lluny d'ell som, més esclatant és la immensitat de l’amor que ens manté en l’existència.
La part de l’ànima capaç d’esguardar Déu està encerclada de gossos que borden, mosseguen i ho desbaraten tot. Hem d’agafar el fuet i domar-los, obligar-los a la immobilitat i al silenci. Aquest ensinistrament és una condició de l’ascensió espiritual, però en si mateix no és cap força ascendent. Només Déu, és força ascendent i, quan el mirem, ve. Mirar-lo vol dir estimar-lo. No hi ha cap altra relació possible entre nosaltres i Déu que la de l’amor.
Per la seva banda, Karl Barth també va escriure a la Carta als Romans sobre com es fonen en una de sola aquestes dues direccions:
L'amor a Déu és l'objectivitat més profunda pel que fa a la problemàtica de tota la nostra vida. Si, en una actitud o altra, abordem de ple i sense excuses la pregunta única i insalvable de «qui soc jo», és quan realment estimem Déu, perquè el tu que tenim davant i que ens exigeix el discerniment de manera ineludible, és Déu. Així, obligats a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos, és com ja ha actuat el nostre amor a Déu.
L'amor a Déu és una humilitat que té tanta consciència d’ella mateixa, que sap tant el què vol, que ja no fa preguntes ni avança pretensions. Aquest amor és un anhel tan gran que ja ha degustat la consumació, i per això és insaciable i inextingible. L'amor ve acompanyat d’una pau tan profunda que al mateix temps és tranquil·litat i inquietud extremes. Fins a tal punt l'amor és esperar la redempció, que no necessita esperar cap altre temps, cap esdeveniment més, cap consumació, cap alliberament. L’amor, no sabent, ja sap de Déu i, sabent d’ell, deixa de voler saber res de la resta. L'amor és l'encaix invisible i etern on s'ha produït el tomb de totes les coses.
El decalatge d'aquestes dues preposicions aparentment oposades sacseja la consciència quan les pensem. L’amor a Déu és l’amor a l’amor de Déu. L’amor a Déu ve després de l’amor de Déu. L’amor a Déu és la descoberta d'aquest amor que reconeixem en nosaltres, n'és la consciència i ja no podem dir que no en sabem res.
No tindria sentit, per tant, parlar del meu amor a Déu i em pregunto què hi faig jo aquí pensant aquestes coses. Però no soc jo qui fa aquesta pregunta, és la mateixa estimació qui la fa, acompanyada de dos grans descobriments: el de Déu i el de l’amor. Pel que ara veig, abans no en sabia res.
— a Sebastià Bardolet —
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada