Al començament hi hagué una respiració de la qual hem convingut a dir-ne univers i, quan ens contagià, també fórem respirats per ella per primera vegada.
En el moment del xoc, aquest contagi creà
en nosaltres uns paisatges que en diem ànima.
L’ànima, però, no pensa, tan sols navega
per ones que tenen
la facultat
d’alimentar-se de llum.
L'ànima creix fins que adquireix el valor
que li és propi i podem arribar a parlar amb ella.
L’ànima va molt més enllà que una regla de tres.
Els gestos de l'ànima sempre tenen un aire despreocupat i sorprès, i sap empetitir-se tant com una taqueta, un punt de no res en els temps de l'univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada