≃ M'ha mirat

Maria digué: «És que em va mirar, saps, i això no t'ho hauria de dir. He vist la seva mirada. Ha mirat la petitesa de la seva serventa. T'imagines?»

El to és tan confidencial i silenciós que ens posa davant d’una cosa inexplicable. S'hi endevina l'entonació i la suau gesticulació d'algú que diu sense dir o que no sap què diu. Tot el que digués per explicar els fets que li demanava sant Lluc seria poc. Per on començar? El que prova de dir-li per sobre de tot i en primer lloc, és que Déu l’ha mirada, i això és el més extraordinari que li pot passar a algú. Sap perfectament com l’ha mirada i podria descriure amb detall els seus cops d'ull. Sempre havia pensat que ell era molt lluny.  

«És inexplicable per a tothom, però per a mi no. Per més que em desfés amb explicacions ningú no ho entendria. Déu m’ha mirat i punt. Ni jo mateixa no m’ho creuria ara encara, si no fos pel bany de llum que s’ha apoderat de mi d’ençà que en vaig ser conscient.» 

Per poc que ho pensem, que Déu ens miri tenint-ne la certesa, el tacte, la presència i la proximitat, ha de comportar un gran trasbals. Sentir la mirada acompanyada de la seva presència. 

La mirada de Déu ens condiciona, ens articula, ens governa, ens guia, ens ofusca quan la perdem, ens omple de la seva claror per mica que l’hàgim tinguda davant. Tota la resta té una importància relativa perquè la vida bascula de mirada en mirada i només fem que esperar la següent.

Aquesta mirada en Jesús serà absoluta perquè ell és aquesta mateixa mirada amb la qual ens mira Déu.