≃ Cent quaranta metres

Dues persones parlaven d’un llibre, era el seu centre d’atenció. Parlaven amb propietat, amb la seriositat que probablement desprenia el seu contingut. Les veus eren reflexives. No parlaven de futbol. Però jo veia que el tema els era un llibre escrit per algú i res més. Potser un recull d’històries o de ciència-ficció o un diari o algun manual tècnic, tant se val.

Observo que estic engrandint l’anècdota d’un instant petitíssim, quan entrava al portal de casa amb les claus a la mà, i sentia dos homes parlant d’un llibre. Això, però, no era ni més ni menys important que molts altres cops d'ull que dono deambulant, com el d'un portal obert o la vorera mullada o l’arbre que em serveix de recer per esquivar algú o una matrícula de cotxe. Tot això ho veig, ho reflexiono, en prenc consciència i continuo.

En algun lloc del meu interior, però, alguna cosa em diu que el llibre del qual parlaven aquelles dues persones no és tema de res i que no cal entretenir-s’hi. Parlaven com si tinguessin a les mans un objecte i en fessin l'assumpte.

Caminant em passa sovint, quan tot al meu voltant vol ser el tema o el protagonista absolut. La senyora que baixa amb un carretó i un gosset a qui deixo pas desplaçant-me o una taca d’oli nova a terra o el rètol d’una furgoneta, coses així, per no parlar de les mateixes passes que em reclamen l'atenció a no perdre l'equilibri. Un carrer de cent quaranta metres pot ser molt feixuc, dens d'històries i esgotador, com el món. Malgrat això, però, encara dono una passa més, i de nou apareix una botella trencada, o un diàleg impossible amb el vers d’un salm: «El meu cor se sent segur».

Totes aquestes novetats o notícies o diàlegs mentals no són tema de res, ja ho sé. Costa de recordar-ho perquè m'absorbeixen amb força i les tinc per realitats inevitables. Les miro amb calma i, quan puc, les condueixo a un raconet de la consciència tot esperant qui sap què que no sé dir.

De vegades he imaginat algun indret sense tants entrebancs. Un bosc, per exemple, o el mar o una muntanya o un prat, però allà probablement em passaria el mateix amb qualsevol pedra o branquilló o onada. I són precisament aquests tants i incessants destorbs els que em porten al lloc o no hi ha noses de cap mena.

Em pregunto, doncs, quin seria el tema «real» per a mi si no és cap d’aquests, per a entrar-hi, per a entregar-m'hi. Quin seria el llibre d’aquest tema de temes que el fa incomparable als altres temes que em trobo tot passejant. El tema del llibre on tot hi fos escrit, quin seria? 

L'Apocalipsi de sant Joan ens diu que «hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l'Anyell».