L'admiració per haver-me fet tan admirable

Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable,
és meravellosa la vostra obra.

El salm dibuixa algú en la seva més absoluta nuesa, com si digués: “—Jo? Jo no he fet res: has estat tu qui m’has penetrat!” i encara diu més: parla d’algú que el coneix a la menuda, més que ell mateix. “Encara no tinc als llavis la paraula, que vós ja la veieu pronunciada”.

És magnífic un coneixement com aquest. On aniria, on fugiria ningú si el tenia? “¿Diré, doncs: Que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Però per a vós no són fosques les tenebres, la nit us és tan clara com el dia, llum o fosca us són igual”.

Glatint en tot això hi ha el nostre personatge. Qui és ell, però?

Per a respondre fa un gran exercici d’introspecció i arriba a quan era teixit. És una resposta forta. No ens diu res dels seus estudis o de quina ciutat era. Es remunta als temps del si de la mare, teixint-se, fent-se, embrionàriament, “quan m'anava fent secretament” i des d'aquí exclama una frase sorprenent, plena de consciència: “Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable, és meravellosa la vostra obra”.

El nostre personatge, doncs, es considera admirable a ell mateix sense que hi hagi ni un bri d’ego en aquestes paraules. Això és important perquè sense una admiració prèvia de nosaltres mateixos, no podríem admirar res en absolut. L’admiració comença per un mateix o no és.

De què s’admira, doncs? Com és la seva manera d’admirar-se? Si ens mirem a nosaltres mateixos no veiem massa coses per admirar, al contrari. Però ell, on s’emmiralla, què veu, on és? Suposem que està veient com, abans de tots els temps, “els vostres ulls ja veien els meus actes, tots eren inscrits al vostre llibre, ja us afiguràveu els meus dies abans que existís el primer”.

Quina mena d’unió i de coneixement són aquests? De què o de qui ens està parlant?

Amb les explicacions que ha donat, haurà respost a la pregunta que ens hem fet abans: “Qui és ell? 

El salm és la consciència d'un mirall transparent que s'ha detingut en els moments fonamentals perquè sigui la totalitat de nosaltres que en prengui consciència.

Salm 138

Heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu, vós veieu quan m'assec o quan m'aixeco, descobriu de lluny estant els meus propòsits, sabeu bé si camino o si reposo, us són coneguts tots els meus passos.

Encara no tinc als llavis la paraula, que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada. M'estrenyeu a banda i banda, teniu damunt meu la vostra mà. És admirable com ho sabeu tot; és tan admirable que no ho puc entendre.

¿On aniria que el vostre esperit no hi fos present? ¿On fugiria que jo no estigués davant vostre? Si pujava dalt del cel, vós hi sou, si m'ajeia als inferns, us hi trobo.

¿Provaré de prendre les ales de l'aurora per anar a viure a l'altre extrem del mar? També allà m'hi portarien les mans vostres, també allà m'hi vindrien a buscar.

¿Diré, doncs: Que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Però per a vós no són fosques les tenebres, la nit us és tan clara com el dia, llum o fosca us són igual.

Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare. Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable, és meravellosa la vostra obra.

Us era tot jo ben conegut, res del meu no us passava per alt quan jo m'anava fent secretament, com un brodat, aquí baix a la terra.

Els vostres ulls ja veien els meus actes, tots eren inscrits al vostre llibre; ja us afiguràveu els meus dies abans que existís el primer.

Déu meu, qui pot ponderar els vostres designis, qui pot comptar-los d'un a un! Si m'hi posava, serien més que els grans de sorra, i encara, quan m'alcés, em quedaríeu vós.

Déu meu, penetreu els meus secrets per conèixer el meu cor, examineu-me per conèixer què desitjo. Mireu que no vagi per camins d'idolatria, guieu-me per camins eterns.