Mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança,
que es manifesti la glòria de Jesús.
El desgast d'una paraula ens pot fer dubtar de si l'entenem o no. Es desgasta utilitzant-la molt, com si tothom entengués el mateix que entén qui la diu, o que se'n parla com un terme tècnic. Vaig pensar que jo no tenia esperança o que no sabia què era, sentint aquesta paraula repetidament en una tertúlia.
Tothom sabia què era i jo no. Què diria, doncs, de la meva esperança? Em vingué aquesta frase de sant Pau:
Mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesús, Déu gran i salvador nostre.
Si fragmentem les coses que es diuen juntes aquí, ens trobem que “mentre esperem” ho fem des d’algun lloc concret —nosaltres— del qual surten tots els pensaments posteriors. Aquesta és la base. Som aquí. És clar que aquest lloc no és l’esperança mateixa ni la té. Esperem, doncs, en aquest lloc, una cosa que, ara on som, no hi és, però que en sabem alguna cosa i que, en tot cas, encara s’ha de complir. “Esperem que es compleixi”. Es tracta de l'acompliment d'aquesta esperança. Ella mateixa no és actualitat, no és cap ara, no és res, però potser en el futur ho serà. Aquesta esperança consisteix en el fet que es “manifesti” alguna cosa de la qual tampoc no sabem res i aquesta cosa és la “glòria”, una glòria certa, encara que ignorem d’on ens pugui venir aquesta certesa.
I afegim: “La glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre”, perquè si es manifesta alguna mena de glòria en nosaltres vol dir que no és nostra i que algú ens l’està donant. Nosaltres som incapaços de cap mena de glòria, però ell sí: així ens salva, ens aconsegueix, sap perfectament qui som i nosaltres constatem que ningú no ens coneix millor que ell.
Es com si es fessin venir set fases en aquestes vint-i-una paraules:
1. “Mentrestant” vol dir que som en algun lloc, que partim d’aquí.
2. “Esperem”. El fet mateix d’esperar.
3. “Que es compleixi”. L’acompliment feliç, el fet.
4. “L’esperança”,
5. “La manifestació” i
6. “La glòria”, pròpiament dites, i
7. “La mateixa glòria de Jesús”.
També podem pensar la frase a partir de tres conceptes que s'hi donen: la manifestació, l’acompliment i la glòria.
La manifestació vol dir el reconeixement que el fet es desvetlla realment i s’esdevé tot ell en nosaltres. L’acompliment indica una plenitud, un lloc inequívoc, sense capnaquí ni allà, ni cap abans ni després, ni cap jo ni tu: un lloc total. La glòria assenyala el més gran que mai hàgim pogut conèixer i que per això mateix anhelem o perseguim tant, perquè sembla que ens esperi.
Per travessar aquestes set fases o aquests tres pensaments construïm un pont anomenat esperança, a un extrem del qual hi ha l'espera, que és on som, i en l'altre la glòria, perquè la sabem certa i la veiem a l'altra banda del pont. Sense aquesta glòria no esperaríem mai res, ni tan sols travessar el pont perquè tampoc no existiria.
“S'ha revelat l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre. Ell s'entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l'esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé.”
De la carta de sant Pau a Titus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada