Avui he llegit un salm que diu: «Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança» i he pensat que tant de bo ho féssim sempre en aquest sentit quan els obrim.Però, per què «tant de bo»?Potser perquè en algun racó del meu interior conservo la certesa que només val la pena d'obrir-los per això. Potser perquè ja en tenia coneixement abans de néixer. Potser perquè senzillament m'agrada de fer-ho. Potser perquè no hi ha res millor, com si el fet d'obrir els llavis hagués estat creat expressament tan sols per fer això.En la lloança es dóna de manera forta la identificació: hi ha una fusió, una aliança i una «unitud» total amb allò lloat.Per això, només en la lloança em podré reconèixer o identificar plenament perquè en ella és impensable l'engany. No podem fer veure que lloem, en canvi podem fer veure tot el demés. La lloança ha de ser neta.Aquí, en la lloança, m'avinc del tot amb allò lloat, altrament no la faria.Aquí, en la lloança, els llavis desperten i la mateixa lloança és converteix en el llenguatge d'aquest despertar. «Tens la paraula molt a prop teu; la tens als llavis i al cor» Rm 10.Aquí, en la lloança, floreix la meravella, la sorpresa i l'evident perquè en la lloança tot l’univers es desvetlla a nosaltres i nosaltres a ell.
divendres, 19 de juliol del 2019
En la lloança
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Sort que Jesús obria els seus llavis no només per a lloar el Pare, sinó també per a parlar-nos a nosaltres
ResponEliminaen uns dies de dificultats, un tal Santi em va enviar aquestes paraules:
ResponEliminaCanteu-li lloances per sempre
Del profeta Daniel
Gràcies a Déu !
Sovint veiem massa cares de vinagre, plenes d’amargor i de tristesa. I no
tenim cap motiu ni ens fa cap bé de posar aquesta cara. Som obra de Déu. Ell
ens ha crear, ens ha omplert de béns
La teva tasca
ara
consisteix
a ser tal com vas ser creat i agraciat per ell
Sigues
doncs
des d’ara
l’agraciat per ell i, en ser-ho, no deixis de cantar-li lloances... encara que no
tinguis cap veu imponent ni deixis tampoc de viure en l’alegria que t’han regalat,
tot i que només puguis fer-la visible de manera molt imperfecta
No és cap art
No requereix grans especialitzacions
Tu també pots fer-ho
Que Déu Pare, Fill i Esperit Sant regni i faci que això esdevingui com sempre
entre nosaltres, els homes !
Senyor, Déu nostre, nosaltres no podem oferir-te cap lloança prou digne
de tu si tu no ens la poses al cor i als llavis, si no converteixes en lloança teva la
nostra vida sencera, tots els nostres pensaments, les nostres paraules i les nostres
obres, si no ens ho acceptes com una lloança
Et demanem
que vulguis fer-ho així
Et supliquem que a tots ens sigui donat de lloar-vos una mica millor, més
sincerament, més intensament que fins ara
Et supliquem que enmig de la confusió de l’enemistat o del turment dels
nostres dies et preparis una lloança nova que engrandeixi el coneixement de la
teva misericòrdia
No tenim a ningú
que ens salvi
llevat de tu
Amén
Benvingudes aquestes paraules d'un tal Santi, que ara "vienen como anillo al dedo" (ja em direu quina és la traducció en català). Voldria subratllar aquesta frase:
Elimina"Sovint veiem massa cares de vinagre, plenes d’amargor i de tristesa. I no tenim cap motiu ni ens fa cap bé de posar aquesta cara"
Desitjo per a tots tres (Mingu, el tal Santi i l'Àngela) que desterrem les cares de vinagre i que irradiem alegria
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina