«Siderar»

La c o n s i d e r a c i ó de qualsevol cosa sempre és o hauria de ser un sotrac per a l'ànima perquè vol dir que aquesta cosa no només haurà estat pensada o vista sinó que haurà estat mirada amb la mateixa perspectiva que els astres.

Allò que co↬siderem, doncs, quedarà vinculat o comparat als astres tal com vol l'etimologia de la paraula (sidus-sideris, astre) i formarà part de la categoria sideral de les coses.

És com si ens aturéssim quan co↬siderem. Podríem dir que si co↬siderem qualsevol cosa, ens apropem molt a la mirada de Déu perquè ell és l'únic realment co↬siderat amb tot sempre i de manera absoluta: per més insignificant que sigui, res no s'escapa a la seva co↬sideració.

Jesús curava tothom perquè co↬siderava tothom. Mesurava tothom sideralment, el mirava, l'engrandia, li deia: «Tu ets un astre únic, sigues l'astre que ets, co↬sidera't com et co↬sidero jo. Aixeca't i camina». La persona, és clar, es curava immediatament.

Abraham sabia que aquesta era la paraula que toca el cor de Déu i per co↬sideració a uns quants justos Déu es desdigué d'aniquilar tota una ciutat. Abraham coneixia que Déu és la co↬sideració mateixa per la seva gran misericòrdia.