Dimecres de cendra

En una festa no he d'escollir res, i per això obtinc l'entrada de tot allò que em va arribant, des dels músics i convidats fins a la totalitat de l'existència. En una festa celebro aquesta totalitat. D'aquesta comunió, d'aquesta celebració, d'aquest ser conscient sense objecte, sense haver d'elegir o focalitzar res, d'aquesta actitud «sense ànim de lucre» en dic església. La festa és aquest mateix moment i tota la seva gent, em dic, aquest mateix acte en el qual estic immers sense haver de representar cap paper, sense haver de preocupar-me per cap resultat ni per obtenir res. No hi ha res a assolir de manera que, sense neguits de cap mena, puc fruir amb tot el goig del món d'allò que hi ha ara i aquí.

Frases d'autobús

De vegades al bus, com que els trajectes són llargs, copio frases que en successius viatges vaig modificant fins a arribar a fixar el més exactament possible el sentit que per a mi tenen els sons que desprenen. De vegades les canvio tant que són irreconeixibles de les originals, però conserven la frescor d'haver-se apropat al màxim a allò que en aquell moment em semblava que el meu interior demanava que li fos dit. De vegades la modificació tan sols consisteix a eliminar una coma, però amb aquest gest insignificant la frase s'omple de perfum. Són curtes. El treball amb el teclat del mòbil entre sotracs i frenades així ho demana si no es vol perdre el fil argumental. Han de ser breus. De vegades, a punt de finalitzar el trajecte, amb el paràgraf més o menys resolt, em dic: «Quan em jubili i tingui temps, de cada una d'aquestes frases en faré el capítol d'un llibre apassionant.»

| «Sidera» —astres— Considera-te'n | Imagina que la columna vertebral comença a emetre llum i que per dins t'il·lumines i que tot el teu cos es torna un cos de llum | Quan vegis que els sentits són absorbits pel cor, estira el braç, estimada, i amb un cop de mà aconsegueix la flor | La realitat sempre és absència, no al revés | Quan l'energia retrocedeix —recula perquè prèviament hauràs tancat les finestres i no es podrà escapar— sentiràs que arriba una lleugeresa que s'escampa per tota la cara. Aleshores, just d'entre els dos ulls en brolla la tercera mirada, l'ull de la saviesa i d'aquest tercer ull l'energia goteja fins al cor | El mètode te l'has de fer tu | Sí, efectivament, aquí hi ha les petjades dels patriarques | Sense consciència la disciplina és una rutina | Soc un pelegrí antic | Assenta't en la naturalesa de la cognició bàsica, en la mateixa essència de les coses | Confia sempre en un estat mental feliç | La consciència és un estat d'alerta permanent sense focalització ni temps | La transcendència només vol comprensió silenciosa | «Viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» | Perquè creient en allò que no es pot creure [Tertulià] es creix. Això és intentar assolir l'impossible. | «Ho veia tot clar, fins i tot de lluny estant» | La veritat que pot ser dita ja no és veritat |

Insignificança

«No volia que la gent ho sabés. No pogué passar desapercebut.» Mc 7.

Jesús volia passar desapercebut. Se sentia bé en l'aïllament, en la pregària, en la contemplació, en la soledat, en la intimitat, en la meditació. Tots aquests estats li eren propis, naturals. No havia de fer cap esforç per assolir-los perquè ja els era absolutament. Per això preferia mantenir-se amagat, invisible, imperceptible, dissimulat o insignificant com els nens. Ho havia après de la seva mare, d'allò que Déu havia mirat d'ella: la seva petitesa, la seva insignificança.

Com ara

Un dia et vaig mirar i et vas encendre i il·luminar. Pensava: «Si et miro t'il·lumino perquè tots els resplandors són una espurna d'una cosa molt petita anomenada «ara» que és on, ara mateix, som.

»Ens hem trobat en aquest mirall anomenat ara, estimada, i si m'envolto d'un univers fulgurant, l'univers sencer —les roques, els rius, els oceans, les estrelles, la gent, tu— tot serà rutil·lant. Dependrà de mi. Allà on seré crearé món.

»Si sóc malhaurat crearé un món malhaurat. Si sóc il·luminat viuré en un món il·luminat. Si dintre meu l'energia és una celebració, la totalitat del món serà, com ara, la simfonia d'aquesta celebració.»

Dormir el doble

Avui quan m'he llevat he recordat que el so dolcíssim d'una flauta no havia deixat de sonar en el meu interior durant tota la nit. En despertar-me encara podia seguir el compàs de la melodia amb nitidesa i no és que no hagi dormit o no hagi descansat, al contrari: és com si hagués dormit el doble o com si hagués dormit despert. I ara, seguint amb la mà les anades i vingudes d'aquesta harmonia, em submergeixo encara en el concert infinit de l'univers. Si algú escolta aquesta música és molt a prop meu.

Incloure

Inclou. No et cansis d'incloure, no excloguis mai res. Si ho inclous tot, podràs incloure també un arbre dintre teu. Et sentiràs fresc i jove, ja ho veuràs, no són imaginacions. L'arbre i tu pertanyeu a la mateixa terra i teniu les mateixes arrels en el mateix existir. L'arbre de-tu, el tu de-l'arbre, la vitalitat, la saba, els verds, l'ufanor, les brancades abraçant cada vegada més i més existència sense excloure'n gens.

Jesús ens proposa l'exercici definitiu d'inclusivitat: «Estima el teu enemic com a tu mateix». Ens diu que si podem incloure l'enemic dins nostre no ens podrà fer mal. Ens podrà matar però no ens pot fer mal. El mal, en tot cas, el faríem nosaltres amb la seva exclusió. Si exclous, separes i aïlles d'existir. Si inclous l'enemic, què més pots incloure?

Recorda, doncs, d'incloure l'«incloure» en el teu estil de vida, en la dieta diària. Prova d'incloure cada dia una mica més. Com més inclous més expandeixes la creació. Arribarà un dia que desapareixeràs del tot perquè hauràs inclòs en tu mateix l'existència sencera.

Coses que passen

Hi ha coses que només les puc fer jo i hi ha coses que passen només quan jo no hi soc, com néixer, morir, estimar o resar... Tot el que és bell em passa. Jo no podria fer coses com aquestes, jo no soc jo. Això no ho hauria d'oblidar mai.

El pèndol

Cansat em vaig mig adormir a un banc que hi havia en un revolt del camí d'un parc solitari i, en l'entreson, mentre la respiració s'anava enlentint, l'atenció es va anar centrant en els intervals que feien els pulmons quan s'aturaven, quan canviaven i deixaven d'inspirar, quan detenien el pèndol abans de començar a espirar.

Recordo que en un d'aquests moments de no-alè —un no-moment, per tant— les qualitats més subtils de la meva creativitat esclataren i, amb gran alegria es desplegaren lluminoses en configuracions delicadíssimes que s'anaren infiltrant pels porus de la pell omplint-la de dolçor i de lleugeresa. Era el cel que em prenia en braços.