Pregària de pelegrí

Almenys quan prego m’oblido de tot i reso només per a Déu, per a ningú més. Ell em proveeix d’estones per a fer-ho. Reso en secret, en privat. Ningú no em veu. Reso fora de tot. M’oblido dels quefers i de la gent.

Passo desapercebut. Si ens creuéssim pel carrer, no em veuríeu perquè fins que no ho he oblidat tot no puc recordar a Déu. En secret, en privat, deixo que la meva pregària vagi sola. Té cames, és robusta, és gran. No li calen fórmules. Les coses formals són mortals. Almenys les petjades de la meva oració són vives, autèntiques, bategants. Sobresurten blanques per ensenyar el meu cor nu que, ple de devoció, presenten just en el moment del batec de l'últim pas. Almenys les petjades no es desfan en paraules i mantenen la ment absorta i orientada cap al seu reconeixement. Almenys aleshores ja no hi ha necessitat de fer ni de dir res. De vegades n'hi ha prou amb vinclar una mica l’esquena en el moment de fer el pas i tot s'il·lumina d'immens i de sobte esdevens un clos amorosament preparat per acollir el silenci. Almenys quan Jesús diu: «Així heu de pregar» em dona un exemple, no una fórmula. «Així, com jo. Troba la manera, sembla dir, crea la teva pròpia oració, fes que la teva sigui la millor, una oració prestada seria falsa. Adreça’t tu al Pare com ho faig ara jo, però fes-ho al teu aire, en el teu secret, estigues còmode com ho estic jo. Així, almenys allà, en aquest secret absolut, podràs abocar sense traves tot el teu amor als meus peus».