«Aquest no és el fuster, el fill de Maria?» Una bona pregunta. La fa sant Marc i explica el que la gent deia de Jesús.
O és que tenim, potser, més d'un cos? És evident que aquell cos que veia la gent no era el del fuster. El fuster era un altre. Aquest era una mica estrany. S'entretenia, per exemple, perdent el temps amb les flors caigudes a terra.
Passa el mateix que quan mirem fotografies velles. El meu cos d'ara no té res a veure amb el de la imatge.
Així, si estirem una mica la metàfora, no ens costarà gaire de pensar en els nostres altres cossos. Per exemple, el nostre cos místic o l'espiritual.
Per donar força a la comparació, però, caldria ser-ho del tot. Caldria ser del tot aquest cos desvinculat dels altres cossos. Així tindrem tot un cos de, per exemple, només records. Caminar de record, respirar de record, pensar de record, menjar de record. Si ens hi submergim del tot, l'alliberem perquè així el reconeixem.
La gent parla d'estats místics de la persona, de raptes, però no entén que es refereix a tot un cos impregnat de mística, que respira místicament i pensa —si és que encara pensa— també místicament. Els seus àtoms estan impregnats d'una atmosfera mística. Els seus gestos segueixen els circuits del seu cos per on només hi circula mística. Aquest és el cos místic. No és perquè sí que l'Església celebra la festa del cos. Corpus. Tots els cossos de Jesús que hem contemplat i reconegut al llarg de l'any litúrgic aplegats, avui sí, en un de sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada