Una vegada hi havia un frare que quan segava sabia fer una roda amb la garba que l'engolia i desapareixia en el seu interior.
Tancava el cicle de la collita: plantar, regar, fer créixer i recollir. No és estrany que la garba que té més a prop de la cara se li assembli tant. En el fons, és ell que se sega a si mateix.
Una de les virtuts d'aquest espai, d'aquesta esfera que el frare havia creat era que tenia vida pròpia. Una persona-planeta, si voleu, amb totes les operacions que s'hi donen entre les quals hi ha la de la condensació.
Així es creava un àmbit protegit semblant a una clariana d'un bosc que feien d'aquell lloc l'esfera del plor perquè més que ploure-hi, s'hi donava el plor, es creaven les condicions silenciosament imprescindibles per aquest fenomen. Aquesta condensació en gotetes invisibles indefinibles i puríssimes davallava talment ho fan les nostres llàgrimes quan no són degudes a res concret llevat d'una inexplicable voluntat de no engany, de transparència i d'honestedat absolutes.
El frare tanca un cercle, acaba un cicle i queda engolit en ell. El frare plora, ha trobat el plor, el cel del plor. El frare ja és una altra cosa que frare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada