Els fets inconcebibles són impossibles d'explicar. Per parlar-ne caldria que, per poc que fos, tinguessin un mínim de «concebibilitat» tot i que inconcebible no vol dir inexistent i d'aquí la dificultat de parlar-ne.
Inconcebible, però, de què? On som, en quin lloc de l'univers ens situem per dir que una cosa —Això!— és inconcebible? Què és «això» perquè n'hàgim d'assenyalar tan precisament la seva inconcebibilitat?
Per parlar-ne, una vegada una professora de filosofia va fer sortir tres alumnes a la tarima de la pissarra i va dir a la classe: «Ara heu d'imaginar que aquests tres companys vostres són inconcebibles, que no els podeu conèixer per a res. No podreu dir, per exemple, que en Pere porta la sabata mal cordada o que l'Anna té els ulls blaus. D'existir, de ser-hi, sí que hi són, però no en podem dir res. Són, però són inconcebibles. Simplement són i res més. Així, en la mesura que la ment n'anirà eliminant atributs —«No, això tampoc els ho puc atribuir perquè encara és concebible»— la seva existència arribarà a ser tan pura que no en podrem pensar ni dir res.
Per això Déu és inconcebible i entendre-ho és una gràcia tan inconcebible com ell.
Tot allò que és inconcebible és infinit i sempre nou i tendeix a venir per òsmosi cap a nosaltres tan previsibles i pobres com som en la nostra concebibilitat. Els sers inconcebibles són purs i per això sempre els veiem amb un somriure d'acolliment a la boca a punt de dir-nos una paraula que ningú mai no sentirà i que nosaltres tampoc no entendrem.
La professora va acabar la classe recordant que, malgrat les bromes i sornegueries que havia provocat el tema, no havia estat debades plantejar-lo ja que remetia molt directament a la part inconcebible que també tots tenim en nosaltres i que generalment evitem.
Com a deures va donar aquesta frase per fer-ne una redacció: «Gràcia és el fet inconcebible que Déu es complagui en mi i que jo pugui alegrar-me en ell.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada