La casa que vull. No entenc per què totes les cases no són com aquesta. M’aturo encantat moltes estones davant aquesta finestra del carrer de La Costa. Miro de no pensar en res. Faig veure que fumo. Em sembla que soc on hauria d’estar, que és més lògic d'aquesta manera. El carrer de la Fraternitat, que és on vivien els avis, era així.
La casa que vull. No entenc per què les cases tampoc són com aquesta. No em puc aturar davant seu però en vinc. Miro de no pensar en res quan soc a un camí com el que hi portava. Arribar-hi costava molt. Quan hi era sempre esperava que algú vingués. De vegades de nit un xiulet llunyà anunciava una arribada imminent. El carrer Camèlies, que és on vivien els avis i on vaig néixer, era així.
Ara ja entenc: «La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada