En la primera estrofa, el salm vint-i-nou diu: «Adoreu el Senyor, s'apareix la seva santedat». Així ens informa que no és el mateix el Senyor que la seva santedat. La santedat és allò que d'ell s'apareix a nosaltres. A Déu no hi tenim accés, però de vegades, com una flaire, ens n'arriben tornaveus, senyals, ressons, perfums o aparicions de les quals el copista en diu santedat, tot advertint-nos, però, que aquestes coses, tot i ser tan portentoses, no són pròpiament el Senyor.
És la respiració de Déu la que ens arriba, la seva exhalació, l’alè, els seus sospirs, el seu bleixar: exhalen gràcia els seus llavis. Irromp així la seva santedat en nosaltres com una gran tronada, però ell en persona encara no i precisament són aquesta distància, separació i tensió les que ens fan gaudir de les seves benediccions. El salmista tenia una ànima gran i neta com la dels nens perquè en el fons escrivia des de la perplexitat de no comprendre perquè estan separades aquestes dues coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada