El murmuri d'un tord a una branca d'anglesina

Si jo alguna vegada manifestés alguna cosa amb alguna motivació, deia el tord, no actuaria de manera lliure. La finalitat seria allò que m’esclavitzaria. Però quan ho faig sense cap motivació, sense que em preocupi qui ho pugui sentir o entendre, aleshores actuo en llibertat que vol dir absència de tot propòsit. Aleshores, el fet de cantar és un gaudi per si mateix. Haver-lo exhalat, haver-ho expressat, amb això ja n’hi ha prou. Amb llibertat, no es viu en funció de cap motivació sinó que es viu directament. Aquesta immediatesa és la llibertat. Ni tan sols en tens consciència perquè no hi penses ni la perceps. Quan la perceps és que hi ha algun contrast. En aquesta immediatesa fins i tot la sensualitat desapareix però els sentits en canvi s'accentuen molt més vius i així és com han de ser les coses.

Jesús sempre és capaç d'estimar més, sempre encara una miqueta més, sempre. Només ell és capaç de fer-ho sense estar motivat, perquè és l'amor mateix. Té sentits com els nostres, però els té com si fos per primera vegada, sense cap alteració per part de la ment, i per això actuen en plenitud. Els seus ulls hi veuen com hauria de veure-hi tot ull: sense la interrupció dels pensaments, sense prejudicis. Veuen allò que és. No projecten res. Les seves orelles senten allò que es diu sense distorsions perquè la ment no actua. Les seves mans freguen allò que toquen sense desig ni motivació: només toquen i el fet de palpar es torna pur, total i sense cap alteració perquè el sol fet d'acariciar té profunditat. Aleshores, fins i tot l'ànima pot ser tocada per aquesta mà profunda que també actua com un instrument.