Una pinya és una pinya

Pujant vorera amunt hi havia una pinya petita a terra a punt de caure dins un escocell i vaig pensar: «Té, mira, l’agafaràs. Una pinya sempre és una pinya». Però de seguida me'n vaig desdir: «Una pinya no és res, no cal que t'ajupis. Només és una cosa, deixa-la estar». Així ho vaig fer, però després d'un parell de passes me'n vaig penedir, pensant: «I fos alguna cosa més que una cosa? I si aquesta altra cosa fos una pinya?» Vaig recular, doncs, per agafar-la i vaig poder contemplar de prop aquella boleta tan bonica berrugosa i menuda.

A casa la vaig posar damunt la taula i mentre la contemplava pensava en com havien anat les coses. Hi hagué un primer cop d'ull inicial i directe amb el qual l'havia reconeguda: «No hi ha dubte, és una pinya». Poc després vingué la incertesa quan vaig considerar si allò era prou important, fins que aparegué la negació implacable de l'evidència inicial: no valia la pena, una pinya no era res, només era una cosa de rebuig. Però aviat tornà el dubte d'aquesta negació que em va portar a la conclusió inicial que aquella era la pinya que era.

Algú a qui li ho vaig explicar em va dir: «Et podies haver estalviat aquest viatge mental tan llarg i tortuós per una cosa tan evident i insignificant com aquesta». Li vaig respondre: «No, perquè tota evidència ve sempre després d'un viatge llarg, encara que consti només d'unes quantes passes. L'altra raó és que sense aquest viatge mai no hauria conegut res de l'essència de la pinya ni del seu perfum de resina ni del seu tacte asprós ni de per què la vida l'havia posada davant meu com una evidència a fi que en fes el cant de lloança que ara sents».