( Després D'un Llarg Viatge )

Espera en el Senyor, sigues valent, que el teu cor no defalleixi, espera en ell. Sl 26

«Mai no havia conegut un silenci d'aquesta envergadura, mai no havia contemplat una presència tan absent.»

Un dels assistents va demanar la paraula i ens explicà això: «Després d'un llarg viatge vaig arribar fins on vivia algú a qui feia temps que buscava. Era cap al vespre i estava escombrant. El vaig saludar però no va contestar. Li vaig preguntar i explicar coses però no responia a res. Vaig tractar per tots els mitjans d'entrar-hi en contacte però es comportava com si estigués sol i continuava escombrant.

Després d'uns dies, veient que no hi havia cap possibilitat d'atreure la seva atenció i com que tenia molt interès de parlar amb ell, vaig fer-me una cabana a prop. Hi vaig viure molts anys i, entre altres coses, vaig poder observar com tot el meu passat desapareixia ja que per mantenir viu un passat cal que constantment n'anem creant de nous. Però en aquell lloc tot era silenciós.

No hi havia ningú altre llevat d'ell que era com una absència d'home. No deia mai res, no teníem comunicació de cap mena. No contestava quan el saludava i ni tan sols em mirava. Era un buit. Per això també s'anaren dissolent tots els meus pensaments perquè per tenir pensaments cal alimentar-los diàriament ja que no duren eternament.

Així, sense res més a fer ni a pensar solia seure llargues estones en silenci, fins que un dia, mentre escombrava em vaig il·luminar i ho vaig comprendre tot. Vaig deixar el que estava fent i vaig anar corrent a la cabana del mestre per dir-li «Gràcies!». El mestre no va contestar, però aquest «gràcies» era bonic perquè expressava que havia après una cosa molt important.

Havia après el meu propi silenci i a viure-hi. El mestre, quan vaig arribar aquí per primer cop, tampoc es va alterar. Va callar però va indicar-me un camí. Sense dir res ja m'havia contestat perquè ell mateix era la resposta. Mai no havia conegut un silenci d'aquesta envergadura, mai no havia contemplat una presència tan absent. Era com si no existís, com si fos un no res o no fos un home.

Callant havia sabut dir-me moltes coses o, millor, havia sabut mostrar-me-les i jo, incomprensiblement, les havia sabut protegir també en el silenci. Va ser una lliçó que havia d'aprendre al llarg d'aquests vint anys: m'havia d'instal·lar a viure en un centre —el meu— i no alterar-me pel que passava a la perifèria. Per això un dia, el temps desaparegué i em vaig despertar.

Havien passat molts anys però sentia una gran gratitud i vaig córrer a dir-li gràcies. Algú altre en el meu lloc s'hauria sentit humiliat, ofès o hauria pensat que aquell home estava boig. Jo, però, calladament vaig comprendre el significat de tot plegat i vaig intentar de protegir-ho i viure-ho moment a moment fins que, finalment, allò que havia de succeir, va succeir.

Va ser una conseqüència i no un resultat. Podia haver simulat o racionalitzat o dramatitzat les meves actituds i, malgrat els menysteniments, mai em vaig fer enrere. Què vaig fer durant aquests anys? Doncs, en el fons hi havia un secret que era, en primer lloc molt silenciós, en segon lloc informulable, en tercer lloc indefugible i en quart lloc esmunyedís. Era fonamental i només jo el podia resoldre.

Per a fer-lo conscient havia d'aconseguir espais cada vegada més grans de silenci a fi que la perifèria callés i vaig anar aprenent a no alterar-me per a res del meu entorn. Em vaig acceptar tal com era sense cap escletxa i així també vaig adquirir nous espais de consciència fins que em vaig arribar a mantenir tan conscient que quan em vaig despertar, l'interval d'aquests vint anys havia desaparegut.

Ara, era el mateix «ara» de quan vaig arribar i per això vaig tornar per agrair-li-ho, com si l'acabés de veure un moment abans. Quan hi ha silenci el temps desapareix. El temps és un afer de la perifèria. Si hi ha silenci et sents agraït per tot: pel cel, per la terra, pel sol, per la lluna i pel silenci mateix. Només quan hi ha silenci el que és vell desapareix amb tot el que hi ha de passat en nosaltres.»

Quan va acabar el relat ningú no va dir res durant la resta del dia i l'indret es va omplir d'un emmudiment que a hores d'ara encara dura.