La paraula misteri

La paraula misteri, en grec μύστης, deriva del verb μύω que vol dir tancar els ulls o la boca, i es vincula a l’arrel indoeuropea mu («mmm»: el so amb els llavis tancats).

Sempre ens sembla que un misteri ha de ser una cosa inaudita, sorprenent, esfereïdora o que ens sacseja fortament i no és res d’això.

El misteri és aquell mateix so que faria la ema en el nostre interior si la diguéssim durant una estona amb la boca tancada, perllongant la sortida de l'aire dels pulmons.

I aquest so aïllat seria l'existència mateixa, simple i pura, callada de pensaments, sense res d’inaudit ni de sorprenent. El seu tremolor no ens sacsejaria ni ens desconcertaria ni ens esfereiria. Ens faria romandre i prou. El misteri no té res de misteriós. És el so de l’existència ordinària acceptada tal com és, sense que li creem problemes.

Quan no creem problemes l’existència aflora com a misteri revelat en tota la seva esplendor i quan en creem el destruïm.

A l’existència li agrada d’amagar-se sota el vel de les coses que veiem. Buscant solucions o respostes, provem d’aixecar el vel. Per això la ment és obscena.

No hi ha res de misteriós en l'existència.

La realitat no és extraordinària ni especial. Està succeint a tot arreu, no s'absenta mai i, perquè sempre és present, no és ni bona ni dolenta. De tan evident que és diem que està «tancada» com el punt cec de l'ull que és a la vista de tothom.

La il·luminació que ens dona aquesta realitat muda està succeint a cada moment i és el nucli silenciós de la vida. Estar «il·luminat de realitat» hauria de ser l’estat corrent de l’home. 

Quan pensem que l'existència ha de ser extraordinària és perquè nosaltres mateixos li creem impediments amb els quals ens recreem: primer construïm l'obstacle, després treballem per a creuar-lo o per resoldre’l i, quan ho aconseguim, ens sentim eufòrics i satisfets.

Però no hi ha obstacles. Tan sols estem descentrats i fem una ruta llarga i tortuosa per arribar al punt més proper d’on havíem sortit, el centre, que era la nostra més íntima intimitat de la qual mai no n’havíem estat separats.

Buscar coses especials és un camí equivocat perquè tots els camins particulars augmenten la distància entre nosaltres i la realitat. Si ens mantenim buits del tot, el tot succeeix.

No tindrem grans coses per explicar per què no hi ha res a explicar. La realitat s’explica sola.

Ens sembla que els savis això no ho poden explicar de tan complex que és, però no. No ho poden fer perquè és simple.

De les coses complexes en podem parlar, però les simples no es poden descriure. Com més complexa és una cosa, més fàcil és la seva descripció perquè es pot dividir, contrastar, comparar i allargar fins a l’infinit. 

Amb una cosa simple no hi podem fer res.