«Realment, ets un Déu que s'amaga, un Déu victoriós», escriu el profeta Isaïes.
La paraula «realment», a banda del cop d'efecte retòric que pugui semblar pel fet de ser la primera, destaca sobretot per la confirmació que ens sap transmetre l'autor d'una cosa fora de dubte i llargament reflexionada: Déu s’amaga i només d’aquesta manera en podem saber «realment» alguna cosa.
De Déu sentim la seva absència —aquesta xuclada tan forta que fa en retirar-se al seu amagatall— com la responsable de tota la creació, i per això la venerem com a creadora del moment present en què som. Per exemple, tan sols obrir la boca, abans que res, ja diem la presència d'una absència.
Sense aquesta absència seríem muts. No tindríem cap motiu per a parlar. La força d'aquesta absència no ens xuclaria les paraules. Sense aquest poder d’absorció, cap escrit tindria esma de ser redactat, ja que no aspiraria a explicar coses ocultes com fan els relats.
Amagat també implica que en qualsevol moment es pot desamagar. Per això ens és donat de quedar pendents de la seva espera, perquè amagat no vol dir absent. Amagat, sabent que hi és, però sense haver-lo vist mai: heure-se-les amb algú així és difícil.
Per què, però, en el fons ens és tan familiar i assumit l'amagament de Déu? Perquè aquest amagament aplega les coses que nosaltres també tenim amagades i que han quedat protegides o preservades o no interrompudes al llarg dels anys: fragments del que és més amagat de tot i que no es veu.
Besllums enceses en l’amagatall de l'univers. Espurnes. La suma dels fets amagats amb pany i clau en cadascú de nosaltres dona com a producte la presència mateixa de l'amagament. De petit em van ensenyar a amagar l’amagat. Era «allò». No es podia dir. Aquesta era l'equació més dolorosa.
Havia d'haver sabut compaginar-me a mi mateix, havia d'haver sigut conscient que el que és amagat era transportat per mi, que era el tresor al qual sempre anava a parar d'una manera o altra per més que en fugís. La ment, malgrat jo mateix, hi estava orientada des dels començaments.
Si el que és amagat existeix, per què no donar-li credencials i fer-li un lloc d’estada? Que parlem del Déu que s’amaga no és estrany perquè en el fons, l'enyorem. L'absència i la distància ens el fan cada vegada més habitual, proper, present, desitjat, volgut i estimat perquè tota separació és un enllaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada