En acabar l’estada a una masia, la persona que ens va acollir es va acomiadar amb aquestes paraules: «Espero poder-vos oferir menjar i beguda també l’any vinent. Pel que fa a la resta ja sabeu, digué somrient: aquesta casa és com un hostal on els convidats no troben res més que el que porten a la motxilla».
El meu company va dir: «Exacte, és com fan totes les preguntes que porten la resposta incorporada, com si abans de formular-les ja la sabéssim». Com si... tota la bellesa que havíem viscut amb tanta intensitat aquells dies sota el cel infinit ja la coneixíem abans de venir.
Simone Weil a una carta va escriure: «Ningú no m'ha aportat ni la inspiració cristiana ni a Jesús perquè quan vaig trobar algú amb qui poder-ne parlar ja no calia, ja era fet i sense cap mediació. Si no hagués estat així, si jo no n'hagués estat prèviament presa, tampoc ningú no m'hauria pogut donar res ni jo rebre-ho. Si en el seu moment hagués trobat algú amb qui parlar, la meva intimitat probablement hauria refusat el missatge que em podia donar, ja que hauria temut les possibilitats d'error i d'il·lusió que una influència humana pot contagiar en l'àmbit de les coses divines.»
«Ja no calia, ja era fet». Des de quan, però? Quan va ser aquest moment? Era des de sempre, des de l'eternitat, que ja ho sabia? Es va convertir ella en aquesta eternitat, tant que no li calgué ni el sagrament del baptisme? Ella i el tot esdevingueren, per uns moments o durant un temps, una sola cosa indissoluble, total, única i per sempre? Hi hagué un instant precís de presència i de vivència d'aquesta eternitat? Un moment exacte de consciència absoluta. «Si no hagués estat així...» hauria mentit.
Era alguna cosa com aquestes preguntes el que jo portava a la motxilla abans d'anar a Folquer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada