Seràs tu, ell

A M O R

L'Amor em va acollir; la meva ànima, però, reculà,
culpable de pols i de pecat.
Però l'Amor, clarivident, veient que no parava de dubtar
des que havia entrat,

se m'acostà, i dolçament em demanà
si havia de menester res.
—Un convidat —vaig respondre— digne de ser aquí.
L'Amor digué: —Seràs tu, ell.
—Jo, dolent com soc, i tan ingrat? Ah, estimat,
si no et puc ni mirar.
L'Amor m'agafà la mà i somrient respongué:
—Qui els ha fets, aquests ulls, sinó jo?
—És cert, Senyor, però els he embrutats; que la meva vergonya
vagi on es mereix.
—Que no saps —digué l'Amor— qui és que se n'emporta el reny?
—Estimat, serviré.
—Cal que seguis —digué l'Amor—i tastis els meus plats.
Així, vaig seure i vaig menjar.

Poema anònim anglès del segle XVII.