Estic cansat. No trobo ningú que em faci cas.
Tampoc tinc esperança. Sl 142
Imaginem que algú exclama “Però ara” en el sentit que a partir d’aquell moment les coses canviaran i que allò que il·lumina l'ànima d'amagat predominarà i no estarà més a les fosques. Aquest personatge ho voldrà capgirar tot, dirà que ja n'hi ha prou, farà l’auca del món del revés, perquè porta massa temps compungit.
Nigra sum sed formosa, filiæ Jerusalem. Ideo dilexit me Rex et introduxit me in cubiculum suum. Et dixit mihi : surge et veni amica mea. Jam hiems transit, imber abit et recessit. Flores apparuerunt in terra nostra. Tempus putationis advenit.
Quan naixem ho fem amb la consciència que venim d’una blancor absoluta que de tan blanca ni es distingeix. Venim d’un enlluernament, d’un encegament. Abans de néixer les coses eren així. Ho portem imprès de manera natural en el nostre ser.
Un gran arc de ferradura amb quaranta-sis dovelles de colors alterns. Dins hi ha David descalç que diu: “Daniel mira les paraules escrites als tres carreus”. Hi trobem també un canelobre (candelabrum) darrere del qual prorromp una mà d'alguna part invisible que sosté una ploma.
Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable,
és meravellosa la vostra obra.
El salm dibuixa algú en la seva més absoluta nuesa, com si digués: “—Jo? Jo no he fet res: has estat tu qui m’has penetrat!” i encara diu més: parla d’algú que el coneix a la menuda, més que ell mateix. “Encara no tinc als llavis la paraula, que vós ja la veieu pronunciada”.
Mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança,
que es manifesti la glòria de Jesús.
El desgast d'una paraula ens pot fer dubtar de si l'entenem o no. Es desgasta utilitzant-la molt, com si tothom entengués el mateix que entén qui la diu, o que se'n parla com un terme tècnic. Vaig pensar que jo no tenia esperança o que no sabia què era, sentint aquesta paraula repetidament en una tertúlia.