Alguns arguments de la confecció del Calendari

“La cara es tornà resplendent com el sol
i els vestits blancs com la llum.”

0. Aquestes notes ho són de la pàgina Un calendari de Quaresma que podeu veure si cliqueu aquí o la busqueu a la barra lateral, a la dreta del bloc.

1. Si baixeu cap a les cinc de la tarda pel carrer del Rector i trenqueu pel carrer del Forn en direcció a la plaça del Sol, abans d'arribar a la cruïlla amb el carrer de la Torre d'en Damians, l’esclat de la llum ponent que de sobte us vindrà als ulls és fort i sobtat. Les ninetes surten de les òrbites encerclant allò que veuen sense poder distingir si és dins o fora d’elles. Potser veure les coses en veritat vulgui dir veure-les dins i fora al mateix temps. En qualsevol cas haurà desaparegut la distinció entre dintre i fora i ja seríem del tot al lloc que ens correspon: l’univers o Déu. Però ara, on soc realment? Al carrer del Forn passant entre les taules del bar? Hi hauria alguna protoimatge per a tot això que no depengués de l'anècdota ni de la seva descripció? 

2. La guspira imperceptible que es produeix sempre en el fet de veure qualsevol cosa, fa que retrocedim fins a imatges molt remotes, flaixos —fonts de llum que generen un polsim lluent de gran intensitat per a il·luminar un domini amb escassa o molta claror— escenes de quan érem confegits o brodats o iniciats al ventre de la mare. 

3. A la làmina de la quarta renglera hi ha dos rius, el “Jor” i el “Dan”, en la confluència dels quals s’esdevé alguna cosa certament difícil d’explicar. Les aigües en respiren constantment l'absència i la presència, fluctuant, sense donar temps a fixar-hi l’atenció fins que s'interioritzen i formen part de nosaltres. Soc el riu, diem, i tot allò que allà s'hi esdevé. Les seves aigües s'han convertit en les fibres predominants del meu cos.

4. Si ens hi fixem, cada dia de la Quaresma passen coses, sembla que més de les habituals. Sobrarien representacions que podrien donar testimoni d'aquests instants i això indica la seva intensitat. Totes les imatges a les quals he aplicat el cercle —un cercle fet de quaranta fragments de nou graus– em transporten a la mateixa pregunta d'abans: “Hi ha un a dins o un a fora d'aquí? Aquí, és aquí? On soc?”

5. Quaresma també és sinònim d'abstinència. Tant, que en sembla ser la protagonista absoluta. Abstinència “de”, diem, i comença la desfilada de situacions de les quals ens hauríem d'abstenir, les visualitzem, els donem carta de ciutadania, ens despistem, ens oblidem del tema i en això hi ha pecat, com en cada una de les imatges que fan aquest calendari: probablement hauria estat millor no haver fet cas de cap d'elles. 

6. Les ninetes que veieren Jesús transfigurat, el van veure amb els vestits blancs com la llum. La llum, doncs, era blanca i, el color blanc, llum. Els vestits no eren blancs pel color sinó per la llum. La roba l'envoltava de llum i deixava de ser vestit. No el cobria, el descobria. Que mai alguna vestidura pugui lluir d'aquesta manera, que hi hagi la possibilitat real de vestits com aquest, fa que els pensaments entrin en estat de xoc.

7. Les jornades de la Quaresma continuen. Totes semblen les mateixes malgrat constatar com cada dia avança imparable la llum de la claror. En acabar aquest cercle en començarem un altre. El de Pentecosta pot ser el següent. Fem la vida rodant en els cercles d'una espiral ascendent. En lloc de dies, el cercle pot tenir una durada de segons o d'anys. Serà el mateix cercle amb la consciència augmentada.

8. En la il·lustració original, les imatges centrals del calendari representen a Elies i, la darrera, a Enoc. Tenen la pell fosca, nigra, i els ulls molt blancs. Els aguanta un bastó i així, immòbils, amb el capdamunt de la caputxa punteguda allà on plouen gotes de pluja perlina, són els testimonis del fet de rodar de la roda.

9. Quin pot ser l'argument que invalida el sentit, absorbint la substància de tot el que porto dit fins a deixar-la en no res? Ha de ser més poderós que cap altre argument, però no pel poder mateix, sinó per una evidència lluminosa en la qual no es pot intervenir perquè ens abraça. És ella que ens intervé a nosaltres. Si hi ha cap paraula que s'obrís pas entre la boira, molt silenciosament lligada a aquest argument dels arguments, potser s'assemblaria a aquesta: “Jo no soc, no era ni seré: ets tu que m'estàs fent ser. Soc obra teva, faci el que faci, sigui com sigui”.

10. El calendari es compon de trenta-nou imatges si exceptuem les centrals. Per veure-les amb detall —això és important!— cal clicar amb el ratolí dues vegades damunt seu. Com que el més complicat era endreçar-les, les anava fent com si corresponguessin a un dels quaranta dies. Escriure no és com abans. Com era abans? Com serà? Les coses que passen dins d'aquesta paraula de les quals no es pot dir res, però que, en canvi, cal donar-les el més exactament possible. Aconseguir que els marges respirin i, dins seu, aquestes imatges com cromos o segells enganxats amb molta cura en la pàgina d'un àlbum.

11. També hi ha la construcció del relat del sentit. Abans de començar no sabia res del calendari. La primera imatge, però, en va demanar una altra i així s'anava elaborant un coneixement que abans no hi era. Es despertava. Les preguntes, les coses i les seves imatges venien soles. L'argument no havia de ser cap més que el de les passejades d'un senyor de sempre pels mateixos carrers de sempre veient i trobant les mateixes coses de sempre. Podrien haver estat unes altres, doncs, de moltes. D'aquí, potser, la pressa que em venia per dominar l'estructura i treure'm del damunt la seva nosa per a poder estar atent al tema que més m'interessava tot i no saber quin era. Així, les imatges foragitaven o feien lloc o es desprenien fins a desaparèixer per a fer el màxim lloc possible al tant del tema que és tan blanc.