Recordo que el dia anterior em va ser encarregada la cura del foc, dels carbons, de la combustió, del fum i dels corrents d'aire. És una de les coses més maques que he fet: ajudar que l'encens, quan era abocat, pugés com… com l'encens, sí senyor, exactament com sempre havia imaginat que l'encens pujava quan un cor net el feia pujar: abundantment.
Pau parlant amb Dionís del Déu desconegut dels grecs:
«Dieu que no en sabem res, que no podem saber-ne més amb aquest nostre saber que sap tan poques coses. Qui sap si amb un altre en podríem saber alguna cosa, dieu, però ara, aquí i d’aquesta manera hem de dir, si volem ser honestos amb ell i amb nosaltres, que és desconegut.
Aquella mateixa hora de la nit l'escarceller se'ls endugué, els rentà les ferides, i va rebre immediatament el baptisme amb tots els seus. Després els va fer pujar a casa, els parà taula i celebrà amb tota la família l'haver cregut en Déu. Ac 16
Celebrà amb tota la família l'haver cregut en Déu. El simple fet de creure com a motiu de celebració. Potser la fe mai hagi estat tan ben explicada.
El salm vuit diu que nosaltres, no és que no siguem nostres, és que som un record de Déu. La frase ve a dir que nosaltres no seríem sense aquell que ens recorda i sense el record que ell guarda de nosaltres. La frase suggereix que nosaltres podem desapareixer de nosaltres per anar a fer estada allà on hi ha aquest record seu de nosaltres. Això és immens perquè significa que aquest seu record ens augmenta, ens fa créixer, ens auxilia, ens amplia, ens completa, ens recolza, ens consolida, ens enriqueix, ens estira, ens arrossega i ens dóna plenitud a cada instant amb autoritat. Com qui diu: «Es va cremar la casa on vivia però ara s'hi està molt bé aquí, amb el cap recolzat damunt el record que tu tens de mi.»
«Que és l'home, perquè us en recordeu, què és un mortal, perquè li doneu autoritat?» Sl 8
El salm vint-i-quatre pregunta: «Qui és el rei de la glòria?».—Sí, qui és, qui deu ser?
Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada?
I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi». El més desconcertant, però, fou que mentre ens ho deia, tot això esdevenia, s'acomplia de veritat i al mateix temps que ell anava també venia i tornava i ens preparava estada i era aquí i ens prenia molt fort i els nostres cors s'asserenaven i hi confiàvem i veiem el nostre lloc reservat i moríem i vivíem i això era tant de no creure que ens vàrem agafar als arbres per por de no perdre el coneixement d'aquest nostre saber tan pobre com el de Tomàs.
«Jo mateix, Pau, us ho demano per la dolcesa i la bondat del Crist»
De la contundència o del to o de la passió o de la urgència d'aquestes paraules de sant Pau se'n pot desprendre que la dolcesa i la bondat eren coses més que evidents entre els primers cristians.