Constel·lació

Blau, blava, d'una blavor lluent, a terra, de nit. Havia plogut.

Vinc de passejar

—Bon dia, Josep, d'on veniu? —Vinc de passejar una estona el cos.

La mèlia

Les cinc. ¿Com és que a la meva edat encara em faig preguntes com «qui soc»? El cert és que l'altra tarda, estava assegut davant una mèlia sense deixar de mirar-la ni un moment mentre pensava aquestes coses.

El res més

Aquesta tarda al parc el silenci és tan gran com l'èxtasi. No han vingut ni els gossos: ningú. Tot parla. Tot és curtíssim però immens. Només se senten els ròssecs de la branca d'un margalló amb el terra —rac-rac— i el perfum de les flors petites com mosquits d'una mèlia, l'Arbre del Paradís. Res més.

El contacte

Com que feia bo vaig seure a un banc i vaig tancar els ulls. No és que m’adormís, al contrari, tan sols vaig abaixar les parpelles.

La perplexitat

—Avi, què és la perplexitat? —Imagina que la direcció de l'aigua d'aquest rec tot d'una canvia i en lloc d’anar riu avall se’n torna muntanya amunt. —Això no podria ser! —Justament, perquè no pot ser, estaries veient l’impossible i et trobaries molt confós.