“Anem al centre” ha dit algú a les escales de l'andana. Anem al centre: què volen dir aquestes paraules? Es diuen per dir? Per evitar de dir, per exemple, “anem a la plaça de Catalunya” que seria més llarg?
No es diu tot el que volen dir i formen una nebulosa. Sabem que diem alguna cosa més —o menys— en dir-les. Diem sense dir-los i potser sense ni arribar a pensar-los, noms de carrers com Portal de l’Àngel, Portaferrissa, Ferran, El Pi… Seria llarg d’explicar el pensament de centre que tots tenim al cap. Novament ho intentem: “El centre és…” O potser seria millor dir que és degut al centre (i no a la perifèria ni a l’expansió), que diem que hi anem, que no anem a la dispersió?
Un centre pròpiament dit no existeix, és il·localitzable i tan atòmic que podria esclatar en qualsevol moment. És perillós. Tan sols percebem que hi anem, que som atrets per ell. Exactament, no sabem on és. Es diu que és molt petit sempre, semblant a una boleta que en percebre-la o pensar-la s’empetiteix i recula encara més com ho fan les banyes d'un caragol bover quan volem tocar-les amb el dit.
Un centre és esmunyedís.
O molt prim, més que un fil de plata, de la mida de l'orifici més petit que es pugui formar amb els dits mitgers quan ajuntem les mans planes, esteses cap amunt en forma de pregària.
Per què, aleshores, tot d'una, el cos en pren la forma tan fàcilment? Venen de separar-se els palmells que havien pres el lloc de les natges i l’impuls de l'energia sobtada que puja fluint en ajuntar els dits, és molt fort.
Mirar les mans juntes des d’aquesta perspectiva traspassa els límits del que se'n podria dir. Què són aquestes mans juntes? Què volen dir? Qui les ha formades? De qui ha estat la idea de posar-les d'aquesta manera? A qui van dirigides? A qui tenen present? Amb qui parlen? Per força ha de ser algú encara que no el veiem.
Potser en elles hi ha el centre perquè si penso en elles no puc pensar en res més. L’objectiu del centre no és ell mateix. Ell no és res. L'objectiu és que deixem de pensar i, si el busquem en nosaltres, per saber si l'hem trobat o no, ens hem de preguntar: ¿és un lloc prou sòlid i inefable des del qual ho puc veure, comprendre, assistir, resistir i viure tot sense tremolar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada