«Tirant supplicà al Mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra.»
Si donem per real el nostre espai interior com un lloc de treball, si veiem com es despleguen i floreixen aquests camps dins nostre, no és estrany de pensar en la presència d’algú que, invisible als ulls exteriors, ens guia des de les més silencioses profunditats. Tots tenim aquest guia, però la seva guia no la fem servir pràcticament mai.
«Em fuig açò que em segueix e m'aferra.» Jordi de St. Jordi, Cançó d’opòsits
Què és l’aferrament? És una pregunta una mica poca-solta. Estar aferrat a una rutina, a una persona... En néixer entrem en els aferraments. Depenem del tot de tot, començant per la mare o pel simple fet de respirar.
Les seguretats són més fortes que nosaltres: ens poden per totes bandes. Per això és tan difícil d’entrar en l’esfera de l’amor perquè l’amor és totalment insegur.
No sé on vaig llegir que els arbres que sobreviuen al pas d’un temporal fort, queden bategants, curulls de vida i radiants. Diuen que s’omplen d’energia perquè els sotracs de la tempesta els han donat l’oportunitat de sentir-se fortament, de sentir de nou els seus fonaments i el seu arrelament.
Per a Marta, en la llum del matí.
