En acabar l’estada a una masia, la persona que ens va acollir es va acomiadar amb aquestes paraules: «Espero poder-vos oferir menjar i beguda també l’any vinent. Pel que fa a la resta ja sabeu, digué somrient: aquesta casa és com un hostal on els convidats no troben res més que el que porten a la motxilla».
Déu té pressa. Té pressa d'ell mateix. Per això s'estranya tant que nosaltres encara no el siguem, ell. Aquesta ànsia ens l'ha sabut transmetre el profeta Habacuc (Ha 2) quan explica quina va ser la resposta que va rebre del Senyor als seus precs.
A M O R
L'Amor em va acollir; la meva ànima, però, reculà,
culpable de pols i de pecat.
Però l'Amor, clarivident, veient que no parava de dubtar
des que havia entrat,
Al començament hi hagué una respiració de la qual hem convingut a dir-ne univers i, quan ens contagià, també fórem respirats per ella per primera vegada.
