Comentaris a les Moradas

Parece que tiembla

Parece que tiembla
una criatura tan miserable como yo,
de tratar en cosa tan ajena de lo que merezco entender.

Sembla impossible dir-ho millor.

No es que tiemble es que  p a r e z c o  temblar.

No es que yo sea. Mi yo no es nada. Es que soy criatura creada, debida y agradecida.

No es que yo sea (algo), es que solo soy un  c o m o  (yo).

No es que yo sea inútil, es que  t r a t o, trabajo, hago cosas.

No es que lo que se trata sea familiar o conocido o previsible, es que es totalmente  a j e n o.

No es que desmerezca nada, sino que algo  m e r e z c o, algo que me pertenece por una razón muy por encima de toda razón, algo que únicamente yo sé, pero que no alcanzo.

No es que me desentienda de todo, es que  e n t i e n d o   algo grande.

No diu: “Parece que  t i e m b l o . Diu: “Parece que  a l g u i e n  tiembla. ¿Qui tremola, de qui tremola, de qui parla, en presència de qui està? Blanca, nua, com una brisa desapareguda.

Aquest comentari hauria de ser l'últim ja que correspon a les Sétimas Moradas. Les paraules vibren, plenes del que han acumulat en les anteriors sis estances.

Artificio celestial interior

Diciéndose y dándose a entender de muchas maneras,
sernos ha mucho consuelo considerar este artificio celestial
interior, tampoco entendido de los mortales,
antes que vayan muchos por él.

Antes que vayan por él, vol dir que ella el coneix molt bé i sap com s'ha de protegir i vetllar-lo.

Diu que es tracta d’un a r t i f i c i o. Artifici o artefacte celestial interior, vol dir que el trobem en el cel que tots tenim dins nostre. Dins nostre hi ha cel.

Sernos ha mucho consuelo. El consol considerat com un camp base en l'ascensió.

De muchas maneras. Sí, i quan penso en les moltes maneres que es manifesta em quedo en blanc i no  vull concretar-ne cap. Prou que les persegueixo. De ser-hi, hi són, hi han estat. Les maneres son moltes, però totes miren a un mateix i únic objectiu.

D i c i é n d o s e  és a dir no callant, però si és que s’assoleix arribar a dir-ne alguna cosa, probablement ja serà en forma de cant extasiat. Una cosa no arriba a l’enteniment de qualsevol manera. L’ha de fascinar.

Dándose a entender. Donant-se, no quedant-se, però no anant a qualsevol lloc ni de qualsevol manera, sinó venint fins al nostre enteniment particular. Es dona a nosaltres (a mi) per mitjà de l’enteniment. Podria fer-ho per altres mitjans.

Tampoco o tan poco. “Tan poc” entès pel món o “tampoc” entès (seria una de les moltes coses que el món no entendria), però en perill que la majoria dels mortals se n’apoderi.

Abans d’aquest paràgraf, havia escrit:

No se nos declara más de lo que podemos y,
de cosas que obra el Señor en su alma,
declárase poco, digo sobrenatural.

Declárase poco, digo, sobrenatural. Es poden dir molt poques coses del que és sobrenatural però amb aquestes paraules sembla fer-lo present.

Estar ya dentro

Parecería desatino decir a uno que entrase en una pieza,
estando ya dentro.

“Es veritat. Si tot és en tot perquè ens tormentem buscant? Què més busquem si ja ho tenim? On faltem quan ens comportem així? És desconfiança, és por? És una succió que ens fa el món i que ens obliga a començar-ho tot de nou? És incompetència? Podem saber-ho? Si ho perdem de vista —si ens perdem— és per a recuperar-ho —per a recuperar-nos—? Som dins seu, dins del mateix i únic palau. Dins de Déu. Dins, amb les nostres cegueses, tots, bons i dolents, sense diferència” vaig exclamar estupefacte.

Dentro, en el mesmo palacio, que es el mesmo Dios,
pasan las abominaciones y deshonestidades y maldades
que hacemos los pecadores.

Si estem prou nus

Si estáis bien desnudas de lo que dejastes.

Hem quedat prou nus d’allò que havíem deixat enrere del nostre passat? De veritat que ho hem deixat del tot? De què estava format aquest tot? “D’allò i d’allò altre” i immediatament ens cauen com una cascada en la memòria les coses que havíem deixat, les repassem i les recordem, ens hi entretenim i ens en delectem amb més o menys grau, per activa o per passiva, per poc o molt temps, ni que sigui un instant. El repte d’aquesta frase és molt alt. Suposa que, efectivament, hi ha un estat en el qual no queda ni rastre d’allò que s’havia deixat pel camí, mig volent i amb alegria o mig per força i de mala gana. L’estadi hi és. N’estem segurs. Però no estem prou segurs de si l’hem assolit. “Si estem prou nus”! Quan hi estem? Abans hem de travessar capes i capes de roba i de rutines. Abans hem de tenir clar que ens acostem molt.

Ni an sabría por espiriencia

Lo que os puedo decir con verdad es que cuando yo no tenía, ni an sabría por espiriencia, ni pensaba saberle en mi vida, y con razón, que harto contento fuera para mí saber u por conjeturas entender que agradaba a Dios en algo, cuando leía en los libros de estas mercedes y consuelos que hace el Señor a las almas que le sirven, me le daba grandísimo, y era motivo para que mi alma diese grandes alabanzas a Dios.

El to de sorpresa, tan ben explicat. La veu de la sorpresa. Allò que de sobte apareix sense saber d’on i que constatem que ja hi era i que ja hi érem o ho teniem. Cuando yo no tenia. No tenia què? No sabria, de què? Experiència, de qui o de què? Com és aquesta experiència? Se’n pot dir res? Remet a la mateixa experiència que tots hem experimentat alguna vegada? Ni pensaba saberle. Ni remotament ho pensava, ni pensava que es pugués pensar ni encara menys pensar que es pugués saber. Aquests són els vols per on ens porten aquestes paraules. Saberle en mi vida. Aquesta vida que flueix per nosaltres o que ens inclou tan tendrament, pot incloure saber. Harto contento fuera para mí saber u por conjeturas entender que agradaba a Dios en algo. Fins aleshores, fins al moment de l’esclat, no ho sabia ni s’ho podia imaginar. Estas mercedes y consuelos que hace el Señor.

Hasta que la espiriencia es mucha

Dije que no era cosa soñada, porque en la Morada que queda dicha, hasta que la espiriencia es mucha, queda el alma dudosa de qué fue aquello, si se le antojó, si estaba dormida, si fue dado de Dios, si se trasfiguró el Demonio en ángel de luz. Queda con mil sospechas.

Hasta que la espiriencia es mucha, el alma queda dudosa y com mil sospechas. És una mena de purgatori o de camp d’esbarzers que cal passar, una angostura més o menys llarga, però l’experiència va augmentant i en ella es basa per escriure. L’ànima no s’atreveix a dir el que fa el cas. En diu “cosa, quelcom, allò, aquello”. Qué demonios fue aquello tan desmesurado que aconteció en mi? Lo he de temer? Cómo lo puedo explicar? Debo confesarme? Pero sucedió algo, realmente? Lo soñé?

La claridad del habla

La primera razón, porque debe ser diferente en la claridad de la habla, que lo es tan clara, que una sílaba que falte de lo que entendió, se acuerda, y si se dijo por un estilo u por otro, anque sea todo una sentencia.

Parla de la claredat de la parla, d’un parlar puríssim, de fins a quin punt ho és. Ho és tant que una síl·laba de més o de menys ho atura tot fins que és recuperada, fins que es recorda. No la deixa inconscient, sinó que l'estira cap a la consciència: se acuerda. El parlar puríssim i transparent està per damunt dels estils i de les formes, encara que sigui la més gran de les sentències.

Siempre con sobresalto

Harto gran miseria es vivir en vida que siempre hemos de andar como los que tienen enemigos a la puerta, que ni pueden dormir ni comer sin armas, y siempre con sobresalto, si por alguna parte pueden desportillar esta fortaleza.

Experimentar aquest estat de persecució, d'alerta permanent que ningú pugui desportillar la fortaleza. La persecució obté una imatge nítida d’això que no sabem com formular i en diem fortalesa, com si fos una gran construcció sòlida, però molt feble, que amb un cop de vent es pot descantellar. Cal estar sempre alerta, és veritat, cal apostar sentinelles dia i nit. Harto gran miseria es, però no tenim alternativa. Vida de miserables, doncs, que ni pueden dormir ni comer sin armas, y siempre con sobresalto, amb l’ai al cor.

Lo que no sé

Es menester tenga paciencia quien esto leyere, pues yo la tengo para escribir lo que no sé.

—Si no sap què escriu per què ho fa? —Ho fa sense saber. Es pot escriure alguna cosa “sense saber”? Es pot no ser responsable del que s'escriu com si fos algú altre que ho està fent? Lo que no sé: exactament allò, precisament allò, com si no hi hagués prou coses que sabem i triem aquesta, la més difícil, la impossible. Per això demana paciència al lector en un acte de complicitat amorosa. Li demana a quien esto leyere tres coses: una, la habilitat per patir o suportar sense alterar-se. L'altra, la capacitat per a fer coses pesades, minucioses, avorrides o impossibles i, la tercera, la facultat de saber esperar quan es vol molt.

Tanto seso

Como vamos con tanto seso, todo nos ofende, porque todo lo tememos, y ansí, no osamos pasar adelante, como si pudiésemos nosotras llegar a estas Moradas y que otros anduviesen el camino.

Tanto seso! És veritat, tenim el cap tan ple de paràmetres i cavil·lacions que ho calculem tot abans de donar un pas. El còmput és tan exhaustiu que esborra cap altre possibilitat que no sigui la de l’anàlisi. Quan ens sembla que el càlcul ha finalitzat i tenim les coses més o menys clares acabem tan cansats que preferiríem que aquest camí, o aquest nou pas a donar, el fessin els altres per nosaltres, ja que nosaltres ja sabem (!) i ens pensem que hi hem arribat. No ens queda esma per a donar ni un pas més perquè hem gastat tots els grumolls d’energia en els càlculs i, a més, ens ofèn la possibilitat que algú altre ho pugui fer. Temem aquesta possibilitat perquè és la del nostre contrari. Tenim por.

Algo que venga tan al justo

Como ya estas Moradas se llegan más adonde está el Rey, es grande su hermosura, y hay cosas tan delicadas que ver y que entender, que el entendimiento no es capaz para poder dar traza cómo se diga siquiera algo que venga tan al justo que no quede bien escuro para los que no tienen espiriencia, que quien la tiene muy bien lo entenderá, en especial si es mucha.

Els alquimistes afirmaven que per a fer or cal tenir or (=cal tenir experiència, especialment si es mucha). Per això, si parlem amb algú d’aquestes coses, com que ho faríem amb el “llenguatge dels ocells”, ningú no entendria res i tot li quedaria bien escuro o seria motiu de riota. El llenguatge dels ocells és un argot que entén molt poca gent, ja que el seu sentit atorga la capacitat d'elevar-se o de tornar al creador. Aquest sentit seria un exemple de poder dar traza.

Dificultosísimo

Porque comienzan a ser cosas sobrenaturales, y es dificultosísimo de dar a entender.

Aquestes coses, per elles mateixes, ja són molt difícils, però encara ho són més si les volem d o n a r  a l’enteniment. Impossibles, complicades, enrevessades, laberíntiques, enigmàtiques, incomprensibles i inextricables. I també són abruptes, trencades, escarpades, inaccessibles i infranquejables. També són àrdues, costoses, treballoses, penoses, dificultoses, dures, feixugues, fatigoses, laborioses, pesades i cansades. Tanmateix, però, són delicades, susceptibles, irritables, puntoses, tendres i primmirades.

No nos entendemos

An no sabemos preguntar a los que saben, ni entendemos qué hay que preguntar, y pásanse terribles trabajos, porque no nos entendemos, y lo que no es malo, sino bueno, pensamos que es mucha culpa.

És un estat freqüent i habitual per a qui camina. El viarany espiritual sol ser fosc per desconegut. De vegades hi passa algú. I si li parlés?, ens diem. I si li preguntés? Què li diria, però? Quines paraules utilitzaria? A més, com puc saber que ell ”sap” res? No m’entenc i passo molt temps emboirat fins que m'aclaro una mica. Posteriorment podré contemplar que l’avantatge haurà estat haver afinar una mica més la cerca, entre de la foscor de la culpa.

Adonde no nos menosprecien

Pues estamos también sujetas a comer y dormir, sin poderlo escusar, que es harto trabajo, conozcamos nuestra miseria y deseemos ir adonde naide nos menosprecia. (...) Por eso, ¡llévanos, Señor, adonde no nos menosprecien estas miserias, que parecen algunas veces que están haciendo burla del alma!

Conocer nuestra miseria es harto trabajo. Per això desitgem tant aquest lloc on no som menystinguts. És el mateix desig qui crea aquest lloc? Tan sols d'aquesta manera s'hi pot accedir? Son les misèries que ens hi porten? La certesa que tenim d'aquest lloc és qui parla.