Encantat de la vida

El rètol deia “Accés a la via” i jo havia llegit “Accés a la vida”. Què em volia dir jo, a mi mateix? En primer lloc, vaig pensar, cal considerar-ho com una reflexió que mitjançant un joc de paraules, ha fet la ment, però la vida no és això. 

La ment és el mecanisme que havia fabricat l'expressió, però la vida pròpiament dita, jo la veia com una cosa que no tenia res veure amb aquestes paraules: la vida es viu i prou, calladament, amb gran devoció. 

Ella, la vida, “no es diu” (ella a ella mateixa) i nosaltres tampoc no en podem dir res. La vida no es diu. És una evidència que algun dia ens enlluerna un instant amb molta intensitat, tot usant el nostre llenguatge com fa un amic. També ens diu que no li tinguem por — por a la vida. Tot això no té res a veure amb cap reflexió. Tots vivim, tenim vida o, millor, la vida ens té, ens “accedeix” intensament. La vida no ens reflexiona. No li cal. 😊

—Oh, bé que la vida, però, s’esdevé al món i en nosaltres i no en cap altre lloc. No és pas autònoma!

Això ho diem per desviar i confondre l’atenció cap al món com a possibilitat única de ser i així poder tenir arguments, els del món. D'aquesta manera la vida s’acabaria amb el món, com quan diem que morim i aquí s'acaba tot. La vida no funciona així. Simplement viu. Sense arguments.

És per a —o de, o amb— la vida que soc: directament, sense intermediaris. Despullar la vida de la resta és alliberador. Purifica. Situa les coses en el punt zero o en l'infinit o en el tot o en el ni-punt, que és on més ens agrada d'estar. 

Jesús digué: jo soc la vida. Ens ho va dir per una raó més poderosa del que ens pensem. L'imitem?

La clau de la vida, la vida de la clau, allà, al principi de tot, d'on calladament i càlida ens arriba, ens té, li som i la som.

És per això que de vegades quan estem contents exclamem “encantat de la vida” com quan ens presenten algú i li diem “encantat, molt de gust”, tot somrient i donant-li la mà.