Tot és en tot, com ho fou Melquisedec

Sortida de sol per les arenes.

“Tot és en tot” vaig exclamar en adonar-me del que acabava de rumiar mentre contemplava com sortia des de l'arena. Ho havia dit sense dir-ho, sense paraules. No calien. Era una evidència. Es veia a tot arreu. Girava el cap a banda i banda i les coses eren així. no hi havia diferències de res en res.

M'estranyava que els que passaven davant meu no se n'adonessin. Tot era tot, de manera que jo podia ser perfectament l’arbre, la pedra, la pluja o algú que travessava el carrer i, això, sempre.

El tot no volia dir l’experimentació i comprensió absolutes de cada fet i de cada cosa en detall. Ningú no tindria prou capacitat per a fer-ho, però tampoc caldria. L’evidència global del tot era allà i jo era dins seu. No em mancava res. Jo i tot era el mateix. No calia demostrar res. Demostrar, dir, quina pèrdua de temps! 

La visió sense veure res i la comprensió sí que les tenia. Jo formava part d’aquest tot, el tot m’incloia. Érem una sola cosa. No calia parlar, ens enteníem a la perfecció. Millor que amb paraules i, en canvi, podia gaudir de tot. En gaudia 'fins a l’extrem', anava a dir, però aquí qualsevol mesura o qualificació serien inútils. 

Aquí podia anar on volia sense moure’m perquè ja hi seria. No calia córrer per a res. La distància que em separava d’on era a on anava no existia. Allà, en aquest tot, tothom s’entenia perquè era vist al mateix temps que es veia completament en una transparència on res no es podria amagar ni tampoc caldria. 

Aquest és l’estat o el domini del tot. Presència pura, consciencia radiant de manera natural i òbvia. Lògica diàfana que, com la del somriure del gat d'Alícia, sura com una compareixença notable. Tots som tot. Tot és tot, amb nosaltres dins seu. “Tot” és l'únic i autèntic punt de vista possible. Tot és l'entrada al repòs de Déu. 

D'aquest tot sembla que ens en parli la figura de Melquisedec. Ell és el llindar del “no-tot” amb el tot. No podem saber res més. Abans d’ell no hi havia res — és a dir, tot. Així és com Melquisedec arriba fins a nosaltres tot venint de l’infinit d'aquest tot que és a tocar del mateix Déu. 

Sant Pau a la Carta als hebreus reflexiona amb insistència sobre Melquisedec com a portal d'aquest tot i com algú absolutament desposseït, de qui no sabem res. “L'Escriptura no diu que tingués pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seva vida”. 

Aquest Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu altíssim, anà a trobar Abraham, que tornava del combat victoriós contra els reis, i el va beneir; i Abraham li va donar la desena part de tot el botí (...). L'Escriptura no diu que tingués pare, ni mare, ni genealogia; no parla tampoc ni del començament ni del terme de la seva vida. Així, fet semblant al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre. Contempleu la grandesa d'aquest personatge. 

El salm cent nou ja havia fet una reflexió profunda d'aquesta situació. Diu:

Oracle del Senyor al meu Senyor: “Seu a la meva dreta, i espera que faci dels enemics l'escambell dels teus peus.” (...) “Ja eres príncep el dia que vas néixer, tens la glòria sagrada des del si de la mare, des del principi jo t'he engendrat.” / El Senyor no es desdiu del que jurà: “Ets sacerdot per sempre, com ho fou Melquisedec”. / El Senyor és al teu costat, i abat els reis el dia que s'indigna; judica els pobles i els fa presoners, abat governants arreu de la terra. / Et dona possessió del teu domini; així redreçaràs el cap. 

“Seu, espera, ja ets príncep des de sempre com ho fou Melquisedec.” Nosaltres “som”, en present, mentre que Melquisedec “fou”. El salm ens porta a un inequívoc “ara” que és tot: abans i després de Melquisedec, a tocar del mateix Senyor. El salm ens prioritza. Des del si de la mare, des del principi, en el tot. No hem de patir, ell és al nostre costat. 

I ara ve la sorpresa: ens dona possessió del nostre domini dins del domini del tot. Hi ha versions del salm que tradueixen “teu” per “seu”, perquè el domini, en el tot, no pot ser de ningú en particular, ja que en ell tot és de tothom. Per altra banda, quin goig que ens doni aquesta possessió. Això diu molt de la delectança, l'honor i la confiança que ens té!