—Avi, com s’ho fa un funambulista per no caure de la corda?
—Ho fa dient pas a pas, a poc a poc i amb molta consciència, això:
}
—Avi, com s’ho fa un funambulista per no caure de la corda?
—Ho fa dient pas a pas, a poc a poc i amb molta consciència, això:
“La cara es tornà resplendent com el sol
i els vestits blancs com la llum.”
0. Aquestes notes ho són de la pàgina Un calendari de Quaresma que podeu veure si cliqueu aquí o la busqueu a la barra lateral, a la dreta del bloc.
Estic cansat. No trobo ningú que em faci cas.
Tampoc tinc esperança. Sl 142
Imaginem que algú exclama “Però ara” en el sentit que a partir d’aquell moment les coses canviaran i que allò que il·lumina l'ànima d'amagat predominarà i no estarà més a les fosques. Aquest personatge ho voldrà capgirar tot, dirà que ja n'hi ha prou, farà l’auca del món del revés, perquè porta massa temps compungit.
Nigra sum sed formosa, filiæ Jerusalem. Ideo dilexit me Rex et introduxit me in cubiculum suum. Et dixit mihi : surge et veni amica mea. Jam hiems transit, imber abit et recessit. Flores apparuerunt in terra nostra. Tempus putationis advenit.
Quan naixem ho fem amb la consciència que venim d’una blancor absoluta que de tan blanca ni es distingeix. Venim d’un enlluernament, d’un encegament. Abans de néixer les coses eren així. Ho portem imprès de manera natural en el nostre ser.
Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable,
és meravellosa la vostra obra.
El salm dibuixa algú en la seva més absoluta nuesa, com si digués: “—Jo? Jo no he fet res: has estat tu qui m’has penetrat!” i encara diu més: parla d’algú que el coneix a la menuda, més que ell mateix. “Encara no tinc als llavis la paraula, que vós ja la veieu pronunciada”.
Mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança,
que es manifesti la glòria de Jesús.
El desgast d'una paraula ens pot fer dubtar de si l'entenem o no. Es desgasta utilitzant-la molt, com si tothom entengués el mateix que entén qui la diu, o que se'n parla com un terme tècnic. Vaig pensar que jo no tenia esperança o que no sabia què era, sentint aquesta paraula repetidament en una tertúlia.
El Beatus de Girona és un manuscrit miniat, obra de la monja Ende, del miniaturista Emeteri i del copista Senior. Fou acabat l'any 975. Conté el comentari a l'Apocalipsi de Beat de Liébana.
Consta de 284 folis de pergamí de 400 x 260 mm, escrits en lletra visigòtica. Les miniatures són molt riques en policromia. Hi abunden l'or i l'argent. Podeu veure una selecció de pàgines clicant aquí. N'he triat quatre que m'han captivat especialment. Les podeu trobar a un requadre de la dreta de bloc o llegir-les directament clicant aquí:
• La geneta i el sol
• A dos dits del cel
• L'arbre de la vida
• L'ocell i la serpent
Vaig quedar enlluernat per la bellesa del paisatge que hi havia dins del vidre del vehicle. Em va absorbir. Vaig entrar-hi. M’hi vaig passejar. Winterreise. M’hi sentia com a casa. On visc també hi ha arbres com aquests i un horitzó de llum per descobrir. Sovint m'hi endinso tímidament quan ningú em veu. La solitud es respira i el ròssec de les passes amb les fulles seques retruny com la part èpica d’un concert.
Etiqueta «Dois»
El nom d'aquesta entrada és prou suggerent i no caldria dir res més. Podria ser el títol d'una novel·la negra. Què podria contenir aquest dipòsit, què hi deu haver? Jo, que visc a prop, l'imagino guardant les històries dels veïns. Una mena de traster sentimental molt més gran que tots els del barri. En realitat havia estat un dipòsit d'aigua protegit interiorment amb rajoles de ceràmica.
La taula que m’ha tocat avui al bar sembla que em vulgui dir alguna cosa. S’hi veu la forma d’una fletxa, una direcció, i això potser distreu de la història que arrossega. El tall aprofitat de la fusta, la tria, l’assemblatge, la restauració fins a fer-la creïble d’alguna cosa vella. No puc deixar de veure aquests nusos dels taulons que evoquen l'arbre quan era verd. És una evidència. No ho puc negar. D'aquesta manera la taula m'ha sacsejat la consciència per fer-me adonar que soc aquí i en cap altre lloc.
Etiqueta «Dois»
Diem que avui, l’any que comencem, és verge, pur, immaculat del tot, perquè encara no s’hi ha escrit res. Això s'entén.
La litúrgia («Dia 1 de gener. Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu») el dedica a la Verge, la verge que hi ha en Maria, la Mare de Déu, tota pura, neta i immaculada, com l’any. És una coincidència feliç, alegre, joiosa, venturosa, oportuna, encertada, eficaç i ben trobada!