Vaig quedar enlluernat per la bellesa del paisatge que hi havia dins del vidre del vehicle. Em va absorbir. Vaig entrar-hi. M’hi vaig passejar. Winterreise. M’hi sentia com a casa. On visc també hi ha arbres com aquests i un horitzó de llum per descobrir. Sovint m'hi endinso tímidament quan ningú em veu. La solitud es respira i el ròssec de les passes amb les fulles seques retruny com la part èpica d’un concert.
Etiqueta «Dois»
El nom d'aquesta entrada és prou suggerent i no caldria dir res més. Podria ser el títol d'una novel·la negra. Què podria contenir aquest dipòsit, què hi deu haver? Jo, que visc a prop, l'imagino guardant les històries dels veïns. Una mena de traster sentimental molt més gran que tots els del barri. En realitat havia estat un dipòsit d'aigua protegit interiorment amb rajoles de ceràmica.
La taula que m’ha tocat avui al bar sembla que em vulgui dir alguna cosa. S’hi veu la forma d’una fletxa, una direcció, i això potser distreu de la història que arrossega. El tall aprofitat de la fusta, la tria, l’assemblatge, la restauració fins a fer-la creïble d’alguna cosa vella. No puc deixar de veure aquests nusos dels taulons que evoquen l'arbre quan era verd. És una evidència. No ho puc negar. D'aquesta manera la taula m'ha sacsejat la consciència per fer-me adonar que soc aquí i en cap altre lloc.
Etiqueta «Dois»
Diem que avui, l’any que comencem, és verge, pur, immaculat del tot, perquè encara no s’hi ha escrit res. Això s'entén.
La litúrgia («Dia 1 de gener. Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu») el dedica a la Verge, la verge que hi ha en Maria, la Mare de Déu, tota pura, neta i immaculada, com l’any. És una coincidència feliç, alegre, joiosa, venturosa, oportuna, encertada, eficaç i ben trobada!
