Instituir un memorial

El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis. i recordant-se per sempre del seu pacte, el donà com a aliment als qui el veneren. Salm 110.

«Instituí un memorial». Què pot ser instituir un memorial? Com es pot saber que l'instituí el Senyor? Qui té tant de saber? Qui ho hagi dit, ¿de quina manera ha pogut veure coses tan portentoses com aquestes repetides durant tantes generacions fins a poder tenir una perspectiva històrica prou gran per a dir-ne «memorial» i poder explicar-nos-ho? El «cada vegada» d’aquest memorial. El mateix memorial. El memorial del mateix que soc jo, ja que jo tan sols soc del tot el mateix a mi mateix. Per això us convé que en les vostres pregàries, recordeu aquest mateix memorial. Us l'institueixo perquè recordeu. Altrament oblidaríeu. M'oblidaríeu. Us oblidaríeu de viure la vida i de viure'm a mi. «Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna». Aquestes paraules del profeta Isaïes són precises per explicar què pot ser instituir un memorial: estar atent, anar a ell, saciar-se d'ell —de vida— i pactar amb ell una aliança definitiva.

Germà sol

Si digués «Germà sol» com va dir sant Francesc no podria deixar de pensar en tot el què ens agermana.

No saber

«Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: “Man-hu?” —que vol dir: “Què és això?”— perquè no sabien què era. Fins que Moisès digué: “Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment”».

No saber és terrible. És com si no fos propi d'humans. No saber on porta el camí. No saber si ens hem perdut. No saber noms. Estar davant les coses veient que abans et pensaves que sabies què eren però ara veus que no, no saps. No tenir certesa de res és el no saber.

L'amor és fort com la mort

Dels Tractats de Balduí de Canterbury

L'amor nostre envers Crist és un correspondre-li. És una imatge i una semblança de l'amor que ell ens professa tot i que aquests dos amors no admeten comparació perquè ell ha estat el primer a estimar-nos i amb aquest seu amor proposat com a model s'ha convertit per a nosaltres en un segell que ens configura segons la seva imatge. Abandondem la terrenal i ens revestim de la celestial. Estimem el Crist tal com ell ens estima.

Diu l'escriptura: «Porta'm com un segell dins el teu cor». És com si digués: «Estima'm tal com jo t'estimo. Tingues-me en el teu pensament, en la teva memòria, en el teu desig, en els teus sospirs, en els teus gemecs, en els teus sanglots. Recorda, home, de com t'he fet, de com t'he anteposat a totes les criatures. De la dignitat amb la que t'he ennoblit, de com t'he coronat de glòria i de prestigi, de com gairebé t'he igualat als àngels, de com ho he posat tot sota els teus peus. Encara més, recorda't no sols del que he fet per a tu sinó de les coses dures i vergonyoses que per tu he sofert.

Considera com series un malvat si no m'estimessis. Perquè, qui t'estima com jo? Qui t'ha creat tret de mi? Qui t'ha redimit sinó jo?» Treieu-me Senyor aquest cor que tinc de pedra, treieu-me el meu cor encongit, treieu-me aquest cor incircumcís. Doneu-me un cor nou. Un cor de carn, un cor net. Vós netegeu els cors i estimeu els cors nets. Apropieu-vos del meu. Habiteu-lo, abraceu-lo i ompliu-lo. Vós sou exemplar en bellesa i santedat. Segelleu-me el cor amb la vostra imatge. Senyaleu-lo amb la vostra misericòrdia perquè el meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu serà sempre la meva possessió.

Amen.

En la lloança

Avui he llegit un salm que diu: «Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança» i he pensat que tant de bo ho féssim sempre en aquest sentit quan els obrim.

Lentitud

Senyor, doneu-me prou lentitud per trobar les paraules justes
que hauran de dir allò que acabaré dient a qui les diré.
Allargueu els seus silencis fins que trobi la millor.
Allargueu-los fins a la desesperació si cal.
Que la demora faci que allò que diré
quedi net de tota inexactitud,
que la tardança sigui
prou llarga,
amen.

No aguantar el plor

El plor,

el plor verdader, és com una font que brolla sempre en paral·lel a paraules antigues.

L'evidència

The Alchymist, in Search of the Philosopher’s Stone, Discovers Phosphorus, and prays for the successful Conclusion of his operation, as was the custom of the Ancient Chymical Astrologers. Joseph Wright, 1771. Oli sobre tela

Segons explica el relat de la Gènesi al capítol trenta-dos, Jacob, també va demanar a l'àngel, com Manoah, que li digués el seu nom i l'àngel també li respongué: «Per què em preguntes el nom?».

Insistir, insistir, voler saber-ho tot. No hi podem fer res fins que ens adonem que de l'evidència no en podem saber res perquè ella només és ella mateixa i les coses que hi ha fora d'ella no la poden explicar.

El relat diu: «Jacob li demanà que li digués el seu nom, però ell li respongué: "Per què em preguntes el meu nom?" I el va beneir allà mateix».

Probablement, però, l’àngel ja l'havia beneït abans de fer-li la pregunta. Altrament, per què li havia de fer? Li va fer perquè Jacob ja tenia davant seu l'evidència d’allò que feia el cas i davant l'evidència no cal saber ni noms ni res, amb l'evidència en tenim prou. «La evidencia basta» diria santa Teresa. És com ens vol Jesús: evidents de la seva evidència.

La sorpresa

Cares de sorpresa dels pastors dels frescos del santuari de la Mare de Déu del Coll

«El Senyor és present aquí i jo no ho sabia». Són paraules de Jacob del Llibre del Gènesi. Són paraules antigues i fonamentals. Són fonamentals perquè les reconeixem en la nostra pròpia antigor. Un dia jo també les vaig dir, diem. Un dia jo no sabia i ara sé. Caram.

La dimensió de les coses

Quan vaig nèixer la porta de la vida era petita, el camí estret, el coll angost, el pas encongit, la gorja prima, l'aire escàs però algú havia perforat una finestra i la vaig aprofitar per entrar.

La meravella amagada en un nom

Àngels dels frescos del santuari de la Mare de Déu del Coll

Per què tendim a representar-nos gairebé sempre i de manera automàtica els àngels en l’exterioritat dels esdeveniments?

Els àngels de la imatge, per exemple, són fora —separats— del portal de Betlem i podríem dir que en les seves aparicions actuen de manera propera però sempre a fora, al costat, a dalt, venint, anant o dient i mai dins.

El mantell del profeta

Eliseu era un pagès que estava llaurant un camp arran d'un camí per on hi passava Elies que era un foraster que venia a fer un encàrrec des de Damasc.