Autoretrat

Teixits d’immunitat

L’objectiu primer de qualsevol cos, sigui el d’un animal o el d’una societat, és la defensa. Des dels teixits cel·lulars fins als impostos, des de les cèl·lules fins a les lleis. Les societats són teixits d’immunitat que els homes fem per tenir espais de recer, interioritats que ens defensen de l’exterior.

Dubtar

El més important és estar davant seu, no perdre'l mai de vista ni per activa ni per passiva o, com diuen els Salms, glorificar-lo sempre.

Dubtar d'ell és una manera: Abram —que estava davant del mateix Déu— li pregunta quina garantia li dona que ell sigui realment Déu!

Preparar

—Avi, què és la vida?

Flor i arracada

Flor d'acàcia i arracada. Qui ha fet que coincidissin?

A la vora

La vora, la franja, la gira, el replec, la ribera, el marge són parts extremes d'una extensió quan toca un dels llindars que la limiten.

El cor

De la segona carta de sant Pau als cristians de Corint.

«Que cadascú doni allò que el cor li diu»

Com qui diu: «Que no sigui algú que dona alguna cosa, que sigui un cor, que sigui el meu cor, que pugui sentir la seva veu». M'agrada escoltar i ser fidel a aquesta veu. Em sembla que Déu m'omple de favors i fa que tingui sempre allò que necessito per a poder sentir-la.

Fer cas

«Qui m'estima farà cas de les meves paraules i el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell».

És com si aquestes paraules dibuixessin un corrent molt poderós, un circuit, un espai que no permet que el deixis de recórrer fins a haver fet el vol sencer. En elles hi ha una naturalitat que captiva i arrossega. La naturalitat de la veritat. En elles hi ha la certesa que si hi entrem no ens abandonaran mai. En elles hi ha el vol més gran que ningú no hagi volat mai i la possibilitat d'entendre la seva òrbita. Es tracta de fer cas d'unes paraules en el mateix moment que són dites i escoltades i fer cas de qui estan parlant i fer cas de qui està parlant, de sentir-li la veu. Fer cas vol dir passar a viure dins d'aquestes paraules, ja que tindran prou força per sostenir-me, perquè fa molt temps que són dintre meu. Percebre i fer cas de la seva estada en mi. Fer-ne cas realment. Sentir com saluden. El pare em saluda. Pel to de la seva veu conec que el pare s'allotja dintre meu i em vol. —Qui no et podria estimar, qui no fer-te cas?

Enyor

Absència, mancança, privació, esvaniment, penúria, carència, eclipsi, enyor

Pintats a la paret

L’ocellet no vol volar ja volaria ja volaria. L’ocellet no vol volar ja volaria si fos clar. L’ocellet aixeca el vol canta i vola canta i vola. L’ocellet aixeca el vol canta i vola que fa sol.

Francesc Pujols

Tipuana

 

Tants de dies a l'aguait
sota una branca d'acàcia!
Amb pas petit camina el juny
i sembla que tot torna on ha de ser:
al llindar d'un cercle nou
i al fons de la veu que el diu i espera.

Acreditar-se

Ens hem d'acreditar en totes les situacions com a servidors de Déu. 2 Cor

—Acrediteu-vos. Qui sou?

—Som uns que sembla que morim quan de fet vivim profundament. Som uns que ens han condemnat però encara no executat. Som uns que en les nostres tristeses sempre estem contents. Som uns que enmig de la pobresa n'enriquim molts. Som uns que sense tenir res som amos de tot.

Aigua corrent mai mata la gent

Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l'estable del seu amo, però a mi ningú no em coneix, el meu poble m'ignora, diu el Senyor. Is 1.

Sosteniu la causa dels orfes i les reclamacions de les viudes i després podreu discutir amb mi, diu el Senyor. Is 1.

De clam ve reclam i després ve reclamació i després ve algú que un dia va anar a reclamar a una oficina alguna cosa injusta per la qual li semblava que mai no havia esta prou rescabalada.

Aquesta injustícia era per a ella més que una ferida sagnant i malgrat els esforços, les seves paraules sempre feien olor de reclamació, sempre deien: «Com és que ningú veu el meu dolor? Amb qui puc parlar de la meva pena? Qui escoltarà la meva soledat? Qui omplirà tanta buidor?»

Les reclamacions semblen veus que surten de les codolles fondes d'un riu quan es buiden. Per això és tan important que els vasos de terrissa que som, siguin comunicants. A quin toll li cal aigua? Un gorg fa una reclamació: si l'he sentida puc fer-me el sord?

Un gorg buit no té sentit. Es converteix en un bassal que es va assecant i trenca el curs del riu fins que s'extingueix la vida de la llera perquè l'aigua corrent no mata. Sosteniu, diu el profeta, sosteniu.

Com aquestes

Al marc d'un mirall enganxat a un mur del carrer de Ceuta pintat amb el vermell de les zones d'alerta dels carrers, hi ha escrit amb tinta blava: «Guapa com aquestes».

Per primera vegada

És a Antioquia on els creients van ser anomenats cristians per primera vegada.

Tot i que pel context el sentit de la frase és clar, aquestes paraules per elles mateixes, fan pensar. Fan que ens preguntem per exemple: «I abans, com érem anomenats els creients?» o també: «Quant de temps abans? Trenta anys abans? Deu segles abans? Mil milennis abans?» Perquè, efectivament, els creients abans de ser anomenats cristians, ja portàvem creient en Jesús des del començament dels temps. La frase situa el punt zero d'aquestes especulacions infinites sobre el transcurs de les eres en l'«ara» de la persona de Jesús que les inclou totes perquè ell és el temps.

Tenir l'univers a les mans

L'Esperit del Senyor omple tota la terra, té l'univers a les mans i entén el llenguatge, al·leluia, al·leluia.

Responsori de Pentecosta.

L'Esperit Sant entén el llenguatge de l’univers perquè l’omple i el té a les mans, i per això també entén tots i cadascun dels nostres llenguatges locals o particulars. Els entén, no els jutja. Ens entén. Quan es diu que l'Esperit «entén» es diu, en primer lloc, que és un Esperit intel·ligent, en segon lloc, que ell és el primer a entendre i, en tercer lloc, que nosaltres som els entesos per ell: completament. L'Esperit Sant, en aquest seu esdevenir en nosaltres, sembla una dansa, sembla musical. Pitàgores parlava que els planetes de l'univers, en moure’s al voltant del sol, generen uns sons que combinats produeixen la Música de les Esferes.

Crònica d'una setmana

No heu rebut un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor. Rm 8

«Tingueu confiança» recordo que deia sovint. I bé ¿quan havíem de tenir confiança sinó ara? La seva absència. Hi pot haver res més desolador?

Conèixer els secrets de Déu

Qui pot conèixer el pensament del Senyor, qui l’ha assessorat com a conseller? 1C.

No em tingueu per indigne dels vostres servents. Sa 9.

Un dia, quan llegia «No em tingueu per indigne dels vostres servents» em va semblar que hi posava: «No em tingueu per indigne dels vostres secrets», com qui diu: «Teniu-me com a digne de les vostres confidències més íntimes com es té a un amic per qui no hi ha secrets.

Qui sap si amb aquest lapsus de lectura no expressava el desig més profund de tota persona: ser amic íntim de Déu, saber tots els seus secrets, tot el que ell sap i no sap, tot el que diu i no diu, compartir-ho sentint-ho dels seus propis llavis com un xiuxiueig. A qui no li agradaria ser el confident de Déu?

Si una mà