Serà que sí? Que hi ha llum i no foscor? Serà que no eren visions ni imaginacions ni apropiacions ni pensaments, sinó que simplement era, però jo no ho veia?
La porxada d'entrada de l’edifici on visc la protegeix una porta de ferro amb aquest avís: «Cerrar la puerta sin dar golpe». Sin dar golpe són les tres paraules que queden més a la vista. Sense fer soroll, com si no féssim res o sense fer ni brot.
Ho fan com si res. En primer lloc hi ha l’embranzida per pujar, molt controlada i alentida arribant a dalt. Així mantenen una estona la vertical tan absolutament quieta que talla la respiració durant uns instants que semblen eterns.
El salm 142 diu: «Que pugui escoltar, Senyor, el vostre amor a punta de dia». Per tant, l’amor se sent i té gramàtica. Enraona? Canta? Respira?
L’avi Jaume va néixer un dia onze del mes l’onze a les onze: 11-11-11. Si per casualitat sumàveu les xifres del seu carnet d’identitat en donaven onze. Això també passava amb la matrícula del cotxe i en moltes coses més.
«Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor»
Què caldria per adquirir aquesta saviesa? Com seria? No seria una saviesa qualsevol sinó exclusiva del cor, neta de tota la resta i pura.
Hi ha quatre moments que donen corda al meu rellotge. El dia s’acaba després de la quarta despressurització que es realitza entre aquestes etapes.
La frondositat dels plàtans i la volta d'ombra que fan, es fan notar especialment en tardes que fan veure que aviat plourà.
El pintor, quan va acabar d'acolorir tota la façana i abans de retirar la bastida, per trencar la monotonia de la paret, va marcar de color vermell les regates de l'enguixada que simulaven lloses.
«Doi» és una paraula que vaig sentir per primera vegada en una cançó de Guillem d’Efak. Era una versió de These foolish things remind me of you. La cantava, entre molts, Ella Fitzgerald.
«És admirable com ho sabeu tot.
És tan admirable que no ho puc entendre.» Sl 139.
No ho puc entendre, diu el salm i amb això fa referència a les coses inconcebibles que són les que no es poden entendre. L’admiració portada més enllà d’ella mateixa no es pot entendre, perquè desapareix com a tal.
Hi ha un pollanc al voral del mig que en una poda li van tallar la capçada i les branques superiors es van assecar. Ara en creixen de fulloses des de la base que tenen l’alçada dels matolls.
Semblaven dervixos giradors. Ballaven amb el mateix esperit. Flotaven. L'aire els aguantava. La música era andina.
«Avi mira, un rinoceront» va dir la neta estirant-li la mà perquè s'adonés d'una esquerda a l’arrebossat de la paret que deixava veure un tros de pintura més antiga de tons blaus amb un punt vermell al mig.
Etiqueta «Dois»
La gent passejava com si res pel carrer de Llobet fins que de sobte se sentiren uns xisclets agudíssims, uns esgarips desesperats de dolor intens que feren aturar tothom més o menys esglaiat.
