Un conte

Una vegada van encarregar a un pintor el quadre d'una flor per a un palau. El pintor digué: «Si això és el que voleu haurem d'assumir les conseqüències. Per començar hauré d’anar a viure amb les flors». Els de palau li digueren: «No t’amoïnis, aquí hi ha tota mena de flors. Vine, mira, passeja't, toca-les i pinta des del balcó». Però ell respongué: «Si no sentís les flors amb tota la seva profunditat, com us sembla que les podria pintar? He de conèixer el seu esperit i això no es coneix amb els ulls o amb les mans com una cosa qualsevol.

Una pinya és una pinya

Pujant vorera amunt hi havia una pinya petita a terra a punt de caure dins un escocell i vaig pensar: «Té, mira, l’agafaràs. Una pinya sempre és una pinya». Però de seguida me'n vaig desdir: «Una pinya no és res, no cal que t'ajupis. Només és una cosa, deixa-la estar». Així ho vaig fer, però després d'un parell de passes me'n vaig penedir, pensant: «I fos alguna cosa més que una cosa? I si aquesta altra cosa fos una pinya?» Vaig recular, doncs, per agafar-la i vaig poder contemplar de prop aquella boleta tan bonica berrugosa i menuda.

El matí és una cançó

Diuen que en la mesura que creixem en consciència, totes i cada una de les cèl·lules del nostre cos se’n van contagiant. Diuen que quan la consciència els arriba, la qualitat intrínseca de la cèl·lula se'n sent i canvia. Els passa com quan algú dorm.

El murmuri d'un tord a una branca d'anglesina

Si jo alguna vegada manifestés alguna cosa amb alguna motivació, deia el tord, no actuaria de manera lliure. La finalitat seria allò que m’esclavitzaria. Però quan ho faig sense cap motivació, sense que em preocupi qui ho pugui sentir o entendre, aleshores actuo en llibertat que vol dir absència de tot propòsit. Aleshores, el fet de cantar és un gaudi per si mateix. Haver-lo exhalat, haver-ho expressat, amb això ja n’hi ha prou. Amb llibertat, no es viu en funció de cap motivació sinó que es viu directament. Aquesta immediatesa és la llibertat. Ni tan sols en tens consciència perquè no hi penses ni la perceps. Quan la perceps és que hi ha algun contrast. En aquesta immediatesa fins i tot la sensualitat desapareix però els sentits en canvi s'accentuen molt més vius i així és com han de ser les coses.

No és el mateix

En la primera estrofa, el salm vint-i-nou diu: «Adoreu el Senyor, s'apareix la seva santedat». Així ens informa que no és el mateix el Senyor que la seva santedat. La santedat és allò que d'ell s'apareix a nosaltres. A Déu no hi tenim accés, però de vegades, com una flaire, ens n'arriben tornaveus, senyals, ressons, perfums o aparicions de les quals el copista en diu santedat, tot advertint-nos, però, que aquestes coses, tot i ser tan portentoses, no són pròpiament el Senyor.

És la respiració de Déu la que ens arriba, la seva exhalació, l’alè, els seus sospirs, el seu bleixar: exhalen gràcia els seus llavis. Irromp així la seva santedat en nosaltres com una gran tronada, però ell en persona encara no i precisament són aquesta distància, separació i tensió les que ens fan gaudir de les seves benediccions. El salmista tenia una ànima gran i neta com la dels nens perquè en el fons escrivia des de la perplexitat de no comprendre perquè estan separades aquestes dues coses.

No és la llavor

Afinitat ve d'ad+finis que en llatí vol dir que s'és a prop d’unes acaballes. Afí és algú acostat als límits que li assenyalen on comença i on acaba ell i on algú altre, però afinitat també significa la tendència dels àtoms a combinar-se entre ells.

No és la llavor d'acàcia ni el vent que l'ha arrossegada fins aquí ni l'esquerda a l'asfalt del terra ni jo, ja que no hem fet res perquè ens fos donada així. Qui ens parla amb aquestes metàfores tan subtils i silencioses? Qui ens disposa les coses així? Qui pot ser tan afí a mi? 

No és una paret

Ja era fosc quan un cotxe sortí de sobte d'un garatge pujant per una rampa amb els fars encesos. Quan va arribar a l'alçada del gual, amb un cop de llum va il·luminar la paret frontal del carrer que, per uns moments, es tranformà en les bambolines, els bastidors i el decorat d'una obra de teatre. L'escenografia representava una serralada nevada amb dos personatges misteriosos nedant pels fons.

(Si voleu veure la imatge aïllada i més gran cliqueu aquí.)

Les ales del pelegrí

Una biga, una antiga travessa de fusta que servia per a subjectar vies de tren i que ara aguanta un parterre de jardí. Una jàssera a l’extrem de la qual s’hi va endinsar una peça metàl·lica per evitar el desballestament. El tauló té un centre molt marcat allà on hi hagué el moll del tronc, el cor. Els groguets de la molsa que hi ha crescut en algunes arestes dibuixen un cap i un capell. Hi ha escletxes que fan pensar en un colze i una mà sostenint un gaiato de ferro. El faldar de l'hàbit del pelegrí, a la part inferior de la llenya, es desplega en forma de petxina oberta com un ventall, fent que el tió en conjunt sigui encara més tot ell tan sols ales.

Viure per participació

Tenim la vida, això està clar, però potser seria millor dir que ella ens té a nosaltres perquè en realitat la vida que tenim és una participació en la vida. Els sentiments, els raonaments, les imaginacions i tot el que entenem per jo, tan sols participa una estona de la vida i aquesta només-que-participació és pròpiament el nostre lloc.

Pensar i experimentar que la meva vida no sigui només meva ens desconcerta perquè ens fa humils com quan demanem de participar en una timba i, en ser admesos, tan sols podem sentir-nos agraïts.

«Visc la vida en participacions creixents»: record del poema de Rilke. Però aquesta participació només pot ser la d'una consciència silenciosa, sense personalitat, sense jo, que tan sols és aquí, que només és un romandre en una callada i humil presència perquè amb això n'hi ha prou per a viure i perquè en fruïm com en un joc de nens.

Lo que pretende Dios es hacernos dioses por participación, siéndolo él por naturaleza, como el fuego convierte todas las cosas en fuego. 

Toda la bondad que tenemos es prestada, y Dios la tiene por propia obra; Dios y su obra es Dios.

San Juan de la Cruz. Avisos espirituales. 2. Puntos de amor, 27 i 28.

Deixar al descobert

Forma part de la rutina que abans de sortir de casa examini la jaqueta amb deteniment per si m'oblido res: les claus, la cartera, el telèfon, etc. El fet és que, ja a fora, aquell dia, abans de travessar el carrer, em va semblar que m'havia deixat alguna cosa i vaig començar a repassar les butxaques fins a comprovar que tot era al seu lloc.

Quan el semàfor es posà verd, però, la sensació persistia i vaig pensar que potser era degut a que portava alguna roba que m'havia oblidat de cordar. Feia molt fred. Altre cop, doncs, em vaig passar les mans per la jaqueta i els pantalons repassant tots els botons i cremalleres. Podria ser que anés despullat o descordat i no me n'adonés?

En el pas de vianants em vaig creuar amb algú que portava una gorra de llana al cap i qui sap si aquest detall m'ajudà a explicar l'enigma en què estava immers en ple esvolotegament de braços i mans. Es tractava del cap. Efectivament, a diferència del transeünt, jo portava el cap descobert i, per tant, podia dir literalment que anava «despullat de cap».

Aquestes paraules em van alegrar molt perquè explicaven la sensació de desconcert que m'havia dominat fins aleshores i de sobte em vaig veure caminant carrer amunt amb el cap destapat deixant al descobert tot el que pensava, sentia o imaginava i tothom podia veure-ho i gaudir-ne perquè era la veritat més pura que jo tenia.

En un cap obert hi ha el que hi ha i com que no pot amagar res, aquesta nuesa li dona felicitat. 

Emersió

La imatge ens mostra com, des de l'interior d'una esquerda d'un arrebossat de paret recremat per les pintades fetes al seu damunt amb aerosols, també en pot emergir un somni.

Atracció

La imatge ens mostra com unes fulles acabades de caure s'eleven magnèticament atretes per les alçades d'on venen. Si girem la fotografia ens pot semblar una ombrel·la, una flor de fonoll o un arbre, tots ells atrets, també, per les seves alçades.

   

Oxidació

La imatge ens mostra com el rovell del ferro ha impregnat el marbre de l'entrada d'una escala. Fa pensar en els capil·lars de la pedra blanca que amb el temps a poc a poc han absorbit els colors rogents de l'òxid fins a convertir aquest contagi en la forma d'una ala. Manipulant la imatge he provat de suggerir la papallona sencera.

   

Dimarts

Els dimarts a primera hora una senyora neteja l'escala del costat de casa. El carrer encara és fosc i el portal, amb totes les llums enceses, destaca de manera cinematogràfica, sobretot vist des de l'altra vorera.

El forjat de la part superior de la porta sembla un distintiu gràfic que hagi d'identificar algun producte o alguna empresa i fa pensar en la cara d'una noia alegre. Una emoticona simpàtica, és veritat.

Així és com comencen els dimarts: amb una turbonada d'optimisme que contagia el cor, els pulmons i l'ànima de qui ho veu.

Que a aquesta hora gairebé encara sense circulació ja hi hagi algú tan ben disposat a la feina d'alenar el carrer amb un sospir tan fort de vida com el que desprèn la senyora…

Tant li fa si tusta les alfombres o repassa els vidres o escombra o quan, ja per acabar i després de fregar, amb un gest contundent, calculadíssim i ple de domini, escampa com una màrfega l'aigua bruta del cubell per damunt la vorera, mentre el líquid inicia la baixada conduït pels solcs de l'enrajolat fins que arriba als meus peus. Venen ganes d'aplaudir.

Cadria poder-ho agrair a algú, tot això: que cada dimarts hi hagi algú tan ben disposat a la vida com aquesta senyora.

La casa que vull

La casa que vull. No entenc per què totes les cases no són com aquesta. M’aturo encantat moltes estones davant aquesta finestra del carrer de La Costa. Miro de no pensar en res. Faig veure que fumo. Em sembla que soc on hauria d’estar, que és més lògic d'aquesta manera. El carrer de la Fraternitat, que és on vivien els avis, era així. 

La casa que vull. No entenc per què les cases tampoc són com aquesta. No em puc aturar davant seu però en vinc. Miro de no pensar en res quan soc a un camí com el que hi portava. Arribar-hi costava molt. Quan hi era sempre esperava que algú vingués. De vegades de nit un xiulet llunyà anunciava una arribada imminent. El carrer Camèlies, que és on vivien els avis i on vaig néixer, era així.

 

Ara ja entenc: «La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin». 

Justo es cuando nos encontramos

Fa temps vaig sentir al pont que algú deia Anda, la mascarilla i ja es disposava a recular per anar a buscar-la. La pandèmia aleshores era forta i a les botigues no deixaven entrar si no la portaves. Li vaig dir si en volia una de les meves. Va estar molt content. Sempre que ens trobem ens saludem. Li vaig preguntar com es deia. —Yo? Justo, y usted? Avui l'he trobat al mateix lloc que la primera vegada i ens hem desitjat bones festes. Justo es... cuando nos encontramos! he pensat.

Beneit sigueu

Beneit sigueu Senyor per l’hora de la vostra vinguda i pel dia que ja és a prop. Que la nostra pregària faci més curta aquesta espera.

Vós que il·lumineu el camí als que es troben en les tenebres doneu-nos Senyor una esperança que ens faci superar tota mena de cansament i dificultats.

Vós que veniu a revelar a la humanitat la joia i el perdó doneu-nos força, Senyor, per elevar el nostre esperit per sobre les trivialitats quotidianes.

Quan el nostre feble cor s’adoloreixi amagat en un racó, obriu-li de bat a bat la porta, Senyor, amb la tendresa d’un infant

El Parc de la Creueta

En les vint entrades que precedeixen a aquesta i que comencen el dia dos de desembre, hi trobareu el dia a dia d'un treball que he aplegat en forma de pdf. El podeu veure o descarregar si cliqueu aquí. 

Quan posem les mans juntes a l'alçada del pit

les tornem valves d’un parèntesi

perquè han de contenir,

protegint-lo,

el cor

.

Notes

El parèntesi s'alimenta tan sols d'allò que porta a la seva carmanyola.

Mentre som dins d’un parèntesi no perdem mai la consciència de la interioritat.

Les portes, en un parèntesi, són importants.

El parèntesi és aquest d’aquí mentre escric això i res més. No puc descriure un parèntesi que és «allà» o que és «aquell». Només pot ser aquest, aquestes paraules, el treball amb aquestes imatges en aquest moment.

La paraula és un parèntesi en ella mateixa.

El parèntesi ve d’una carència, d'un buit.

Quan algú fa un parèntesi contempla la possibilitat que no es tanqui mai, però també la possibilitat que no s’hagi obert mai.

Tancar

Quan donem per acabat un parèntesi? Què ens fa dir que és ple, que no hi cap res més o que hi sobren coses?

El vaig obrir pensant que era millor fer-ho a no fer-ho però pensant també que potser no calia haver-ho fet perquè res no s’obre ni es tanca mai si tot ja ho està d'entrada.

Just abans de tancar

Just abans que es tanqui el parèntesi hi ha un drac. Té forma d'arrel amb una crinera i unes orelles de llum que el fan simpàtic, un drac que sempre vigila que mai ningú no s'endugui a fora cap dels secrets que hi haurà trobat a dins.

La barana

La barana que limita el parc pel carrer Cardedeu fa de tancada. Es tracta d'un mur llarg i ample de formigó amb grans rocs de granit acoblats que, a trams, és a l'alçada per a recolzar-s'hi. Els dies de pluja, les perles d'aigua penjades a les fulles realcen com cortines els límits tan particulars que té aquest indret abans de tancar-se, dins del qual, com veurem, hi ha un drac.  

      

    

Échele

Échele alguito diu asseguda al portal del convent dels dominics els diumenges abans de missa de deu parant les mans encarcarades com els claudàtors d’un parèntesi molt antic.

 

Un pilastró

Un pilastró del pont de Vallcarca avui s'ha llevat posant-se les mans a la cara per fer-ne un parèntesi d’enorme astorament.

El rastre

El rastre d'una pluja petjada.

Petjar una pluja de qualsevol manera és fàcil, però fer-ho bé —fer-ho amb encant, amb art o com qui no fa res— no està a l’abast de tothom perquè es requereix tenir coneixements d'unes arts que escapen al nostre coneixement. Són arts que no són nostres ja que venen del cel.

Aquest matí ha plogut i un gos ho ha fet a la perfecció perquè us pugui ensenyar gràficament què és el rastre d’una pluja petjada.

Aviat

Aviat es fa fosc i per això m'ha sobtat veure de cop tanta llum canonejada a l'esquerra del carrer, tanta que semblava que algú havia perforat la paret o que havia obert una finestra que allí no hi havia sigut mai abans. Però quan he mirat a l'altra banda del carrer he vist que a mi també m'estava travessant el sol quan el creuava per aquest parèntesi seu.

Al centre

Al centre del parèntesi tot és mudesa i repòs. Una cançó antiga deia «Jo vinc d’un silenci» i avui he pogut comprovar què vol dir sojornar la més llarga estona possible en un silenci el més absolut possible per, després, tornar-ne.

Veureu, «jo venia del silenci» del carrer Cardedeu. Al capdamunt hi ha una placeta i de vegades els caps de setmana s'hi donen lapses de temps durant els quals no passa ningú. Avui la callada ha estat tan gran que he tingut prou temps per escoltar molt detingudament tot què em deia la tija d'aquesta borratja

També diuen

També diuen que li agradava molt sant Joan de la Creu.

Allí me mostrarías aquello que mi alma pretendía, y luego me darías allí tú, vida mía, aquello que me diste el otro día.

El aspirar de el ayre, el canto de la dulce filomenla, el soto y su donayre en la noche serena, con llama que consume y no da pena.