Una vegada hi havia un mestre jueu que es deia Baal Shem. Era rabí d'un poblet i sempre que hi havia dificultats a la comunitat —alguna malaltia o alguna desgràcia— es retirava sol al bosc. Anava a un lloc determinat sota un arbre determinat i feia un ritual tot resant a Déu. D'aquesta manera la desgràcia abandonava el poble i la malaltia desapareixia.
Hi havia a l'Himalaia tres monjos que estaven meditant en una cova i així van passar un any. Estaven en silenci, asseguts, en oració, meditant. Un dia un genet va passar tan a prop seu que el van veure. Un dels tres monjos digué: «El cavall on anava el genet era blanc». Els altres dos van seguir callats. Després d'un any el segon ermità va dir: «El cavall era negre i no blanc». I així passà també una altra vegada un any, transcorregut el qual tercer ermità va dir: «Si hi ha d’haver discussions me'n vaig. Si ens hem de barallar me'n torno al monestir. N’estic fart: esteu alterant el meu silenci!»
Sin embargo, hay vida aquí: hoy canta con más rabia que nunca la cigarra, aunque sople la brisa de montaña. Aquí, y no hay más. Es como lo de antes, como lo de siempre: diste la vida por un canto, por lo más puro del canto. No sufras, el pájaro no cayó ni nadie percibió nada.
Mentre pujava pel tram d'unes escales mecàniques tan sols ocupat per mi, he tingut un sobresalt, un ensurt: algú m'havia tocat i no hi havia ningú. Qui o què havia passat?
Tornadit és una manera de dir «voltadits» que no és més que un panadís superficial estès al voltant de les ungles, una coïssor. Però «torna dit» pot voler dir vuelve dedo i vuelve dicho. Així, en castellà tindríem: «Vuelve una vez dicho», «Vuelve diciéndose» i «Vuelve en forma de dicho».
Que una cosa torni dita vol dir una cosa que retorna, però que no torna muda, torna dita, amb l'explicació del que ella és sota el braç. El fet de dir-se, el dir, el fet d'estar dient i ser la dicció, però tornant, com venint al nostre encontre. Per exemple: «Torna un cop dita aquella incògnita que tant em preocupava, entenc perfectament l'explicació que m'ha donat, és motiu d'alegria el fet de veure-la tornar, porta bones notícies».
«Ah si tingués un mestre» solem dir en moments difícils, com si el mestre ens pogués indicar a cada moment el millor que hem de fer. Però un mestre així no ve mai perquè no ho seria..
A ningú li agrada de tenir al seu costat algú que estigui sempre en alerta i plenament conscient. Per això varen crucificar Jesús. No cal culpar els jueus. En qualsevol altre lloc del món també l'haurien crucificat perquè ningú no està preparat per acceptar tanta consciència.
M'ha tocat de venir a viure a un carrer que fa cantonada amb la Baixada de la Glòria i això fa que em pregunti què és la Glòria. Hi ha cinc trams d'escales algunes mecàniques des de Vallcarca per arribar a la Glòria. Quan s'acaben les escales es travessa l'avinguda del Coll del Portell i s'entra al Parc Güell «per darrera». Un camí ens porta fins un turonet conegut com Les Tres Creus. Més amunt ja no ens pot portar la Baixada de la Glòria. La baixada baixa d'aquí. Contemplar la perspectiva del carrer des d'aquí dalt fa vertígen. Sembla traçat amb regla. La continuació del carrer passat Vallcarca, quan s'enfila cap al Putxet, ara ha pres el nom d'Agramunt però abans era el mateix. Un dia hi heu d'anar tots els qui esteu interessats en saber alguna cosa sobre la Glòria
Ahir, tornant cap a casa, em vaig trobar per terra al llarg del Passeig unes pàgines de La oscura historia de la prima Montse de Juan Marsé. Les seves novel·les parlen del barri i la biblioteca porta el seu nom. Va morir ahir.
Bon dia, ostres, quin bon dia el del senyor del bastó! No hi ha paraules per explicar-ho. No he tingut temps ni d'enfocar els ulls per veure exactament qui era. Tan sols m'he pogut girar per tornar-li la salutació que he fet amb molta alegria. Portava un bastó que picava ferm a terra, pam pam. Devia tenir uns noranta anys, però semblava més jove. Anava amb barret i calça curta. Potser era algú a qui fa temps vaig saludar un dia per primer cop a la plaça i ara el tornava a trobar prop d'una barana. Qui era, qui era? No sé com es diu. Ell, però, m'ha reconegut. La salutació ha estat sonora, clara, neta, en català d'una boca castellana i del tot inesperada. M'ha tret de l'absorbiment. Bon dia, bon dia, ostres si l'haguéssiu sentit.
Cada dia per agafar l'autobús havíem de pujar el carrer de Feijoo amb quatre trams d'escales mecàniques seguits. Si un les ha d'utilitzar sovint, el temps que triguen a fer la pujada de vegades es fa llarg o avorrit o s'omple d'ansietat o no s'acaba mai. És un temps mort. Un standby. Un lapse. Un encara no. Un no-temps i per això de vegades convida a pregar. Un va, simplement és portat.
Embebido de tarde y viento, los ojos cerrados. Ya no hay, lo siento, tuve que escoger entre la tarde y el viento o la tarde y el viento. Nada más. Podría estar quién sabe dónde, sin embargo he hecho lo normal: la tarde y el viento. Soy ellos. Podría estar en otro lugar? A ellos he otorgado toda mi confianza. Mejor tarde y viento que todo. Que raro, qué lástima, no poder decir éxtasis por no haber leído sobre ello.
Es tracta d'una lletra pintada a un banc del Passeig de Sant Joan. Cada vegada que la miro quedo fascinat. Podria ser la representació estilitzada d'una caravela.
Amb un esforç suficient d'aprofundiment de la consciència, aquest poema podria desaparèixer completament i així, amb la seva desaparició, floriria el secret de l'èxtasi d'entrega des del qual s'havia manifestat.
«La gent l'escoltava de gust». [Mc12].
Vol dir que s'ho passava bé sentint-lo parlar. Gaudir, complaure’s, recrear-se, delectar-se.
Només fruint-les, podrem entendre les paraules de Jesús.
Carrers de Lisboa i del Capcir, prop dels plàtans de La Clota. (Flor d'arbre ampolla. Brachychiton populneus)
Glòria a vós Jesús que us heu fet germà nostre. Feu que al cor de la meva existència descobreixi la vostra presència estimant als germans.
Gràcies Senyor per aquest nou dia, per aquesta nova oportunitat que em doneu. Que quan acabi la jornada em trobi una mica més a prop vostre.
«Sloterdijk explora el vuitè dia de la creació», per Rafael Fuentes.
Peter Soterdijk (Karlsruhe, 1947) analitza en aquest treball les conseqüències de la desaparició de Déu en les cultures laiques de la modernitat.
Rosa mystica. Turris ebúrnea. Domus áurea. Iánua cæli. Stella matutína. De les Lletanies lauretanes
—Avi, què és una rosa mística?
—Els homes naixem com una llavor, tot i que confondre aquesta llavor amb la pròpia vida seria un error. Un dia te'n parlaré.
Passatge de Ros quan conflueix amb el carrer del Llobregós, baixant a mà dreta, un cop creuat el carrer de Batet.
He vingut a calar foc a la terra. Lc 12
Una de les experiències més grans i belles és sentir l'anhel en estat pur, un anhel sense saber de què. Quan saps què anheles, l'anhel es converteix en desig i un desig és un obstacle, però l'anhel pur, una mena de pena sense paraules, sense cap objectiu visible ni meta per assolir, només un foc pur que crema tots els obstacles i tots els absurds que el temps ha acumulat en tu i al teu voltant.
Quan entrem a una església no entrem a un lloc qualsevol. Potser per això aquí la porta significa tantes coses i potser és a les portes d'una església on la paràbola del Bon Pastor s'entén millor. L'espera, l'ovella, la porta, el mestre, el deixeble, el pastor. Com és la relació entre un mestre i un deixeble?
El camí de la religió és el camí de l'amor, d'entrada perquè «allà» ningú lluita amb ningú. Allà el tot existeix per a tu i tu existeixes per al tot i això vol dir harmonia. Ningú no hi és, allà, per conquerir ningú. Com conqueriria una part a una altra si només hi ha tot?
Sou convidats a visitar els àlbums que vaig fent (vegeu la columna de la dreta del bloc). N'hi ha un dedicat a les imatges recollides durant el confinament. Aplega algunes «llambregades de mòbil» i dia a dia es va actualitzant. N'hi ha un altre dedicat a l'escala. Hi ha la Història d'una A que és el que m'ha animat a escriure aquesta entrada. Es tracta d'uns enquadraments als quals he aplicat la lletra A amb diferents filtres, colors, ombres i intensitats. N'hi ha tres més: l'Àlbum de la nit, l'Àlbum del blanc i el negre i l'Àlbum de l'hotel. (IMPORTANT: cliqueu damunt les imatges per veure-les millor)
No cal que demostris res. Amb el fet que Déu t'hagi engendrat ja n'hi ha prou: has estat acceptat. Déu t'ha criat, això és suficient, això ho explica tot. Quina altra prova vols? No cal que siguis ningú important perquè ja ets important, ja ets allò que havies de ser. Així que no tens cap excusa per ajornar la celebració.
L'entrega a Déu es dóna de manera involuntària: s'esdevé quan t'adones de l'existència en tu de l'absència de tu. No és fruit de cap acció teva, no hi ha esforç. Si n'hi hagués no seria entrega perquè qualsevol esforç seria «teu». En el lliurament hi ha un adonar-se d'alguna cosa inexplicable, inesperada i sorprenent potser per massa propera.
De sobte passes a ser tan conscient que oblides la inconsciència d'on vens. De sobte veus la flama d'una espelma que abans no hi era i perceps que a la part alta de la cambra no hi ha foscor. És el senyal i la revelació de l'entrega: tu no hi ets i Déu hi és! En la teva absència Déu existeix. En la teva presència només hi ha patiment i res no és possible, en la teva absència l'infinit ja és aquí
Jo no veig la llum. Els ulls veuen vibracions que es transformen en ones elèctriques o en compostos químics i jo no he vist mai aquestes ones ni aquests components. Aquests ingredients transporten el missatge que posteriorment és descodificat en la meva ment. Tan sols són codis. Després, en ser descodificats, la ment em dóna el missatge de la llum i és quan dic: «He vist llum o el sol ha sortit». Però jo no hauré vist sortir el sol. Haurà estat un procés químic el qui me n'haurà informat i no la mateixa sortida del sol que només serà una foto descodificada.
Què és una paraula-llavor?
En primer lloc, ha de ser breu. Però una paraula sempre és com una llavor: potent, prenyada i plena de possibilitats.
Quan he creuat el carrer m'he adonat d'una flor comuna, ordinària, una flor d'aquestes que n'hi ha per tot arreu. L'he mirada. En realitat era la primera vegada que la mirava perquè era una flor molt corrent, massa normal. Sempre se'n veuen per aquí i per això mai me n'havia preocupat. L'he mirada i la sorpresa ha fet acte de presència. Aquesta primera trobada amb la flor, amb aquesta flor corrent, s'ha convertit en una cosa singular. M'ha vingut al cap que ella sempre havia estat aquí esperant-me però que jo no l'havia mirat mai. He sentit pena i li he demanat perdó. Algú que venia, en veure'm parlar, m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Li he dit: «Acabo de veure una cosa molt poc comuna en aquesta flor tant comuna: la flor m'estava esperant des de sempre i jo no ho sabia, però avui ens hem trobat. La flor ha deixat de ser corrent. Jo he penetrat en ella i ella en mi.»
«Sigues només testimoni del teu silenci, la seva guaita permanent. No facis res, estigues només amb tu. No facis cap moviment, no tinguis cap desig, cap pensament, res que sigui pertorbador, només mantén-te observant en silenci tot el que està passant».Així vaig passar un any en silenci. Dormia en silenci, menjava en silenci i cada vegada em feia més i més silenciós exteriorment i interiorment fins que em vaig convertir en un estany de silenci, sense vibracions ni ones, fins que em vaig oblidar que havia passat un any.
Un mar de flors.
Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món. Jo 4.
«Ara ja no creiem només pel que tu deies», li diuen a la dona del pou, ara sabem que aquest és el misteri suprem. Ara s'ha convertit per a nosaltres en una cosa tan misteriosa que fins i tot abandonem l'esperança de resoldre-la. Però això no vol dir desesperació. Vol dir la comprensió de la naturalesa mateixa del misteri.
El misteri era tan gran que tot esforç per entendre'l hagués estat absurd. No tenia sentit voler-ho fer només amb l'intel·lecte perquè havien arribat al límit de la facultat de pensar. «Pensar» havia desaparegut i començava el saber. El saber era fruit d'una trobada existencial, no de la ment sinó de la totalitat del ser.
A través del seu cos, a través dels seus ulls, a través de les seves mans, a través del seu cor, tota la personalitat d'aquells samaritans havia contactat amb la totalitat del misteri i el que els passava no podia ser descrit i el que podien descriure no era el que els estava passant.
Mentre baixaven de la muntanya. Mt 17
La ignorància no té principi, però té un final. No podem dir on o quan va començar la nostra ignorància perquè hi estem submergits. El final de la ignorància s'esdevé, però, quan una evidència poderosíssima et pren, es fon amb tu i t'il·lumina de tal manera que tot el d'abans perd consistència com si no hagués existit mai. Tan resplendent i gran és el que s'acaba de veure que es dona per descomptat que abans no sabíem res. Per això, del final de la ignorància, en diem il·luminació perquè la il·luminació sí que té un principi i no té final. Pere, Jaume i Joan, acabaven de viure-ho amb Jesús en la transfiguració. Un punt vertiginós amb dues cares: una cara que mirava i veia la ignorància sense principi de la qual procedien i l'altra cara que mirava i veia (l'estaven veient) el començament, el principi de la il·luminació sense fi.
Jesús els manà que no diguessin res a ningú. Mt 17
El secret és l'únic mitjà per a transmetre el coneixement. Jesús, després de la transfiguració, ordena als deixebles que no parlin amb ningú de la veritat del que acaben de presenciar perquè la nostra ment sempre en parlaria, ja que quan coneix algun enigma li és molt difícil mantenir-lo en secret.
No busquis! No podem buscar, no podem anar darrere de res perquè només podem buscar allò que ja coneixíem d'abans. Buscar vol dir desitjar quelcom i és impossible buscar-ho si es desconeix. Com vols buscar res si no en saps res?
Li vaig dir: «Correm, que a casa teva es cala foc». Aquestes paraules van ressonar tan fort dintre seu que immediatament va entendre la situació en tota l'envergadura. No vaig haver de dir-li res més. Simplement em vaig posar a córrer i ell em va seguir.
Besllum, -ms. Possiblement del llatí vix, a penes, i lūmen, llum.
Vislumbre f [claridad tenue] entreclaror, besllum. fig [atisbo] indici m, senyal m.
Quan era jove em semblava que l'espiritualitat era un guany difícil i només per a experts, però ara veig que ni era difícil ni era cap guany. Simplement era natural perquè, siguis com siguis i fent el que fas, ja ets espiritual. No ho pots evitar.
Si l'espiritualitat fos un guany o es pogués comprar seria impossible. Si jo ara encara no fos espiritual, ja no podria ser-ne mai perquè ¿com podria ser espiritual algú que no ho és? Els esforços que faria per assolir-ho serien inútils i farien riure.
La recerca espiritual no ve d'una atracció exterior, ve d'una empenta, una empenta interior. Si la recerca depengués d'una atracció no seria sincera perquè esperaria una gratificació. Seria una atracció de fira.
La recerca espiritual ve d'una forta batzegada que t'empeny cap a alguna cosa des de l'interior més pregon de tu mateix, alguna cosa de la qual potser alguna vegada n'havies tingut una besllum però que, de tan breu, no havies pogut interpretar-la.
