( Després D'un Llarg Viatge )

Espera en el Senyor, sigues valent, que el teu cor no defalleixi, espera en ell. Sl 26

«Mai no havia conegut un silenci d'aquesta envergadura, mai no havia contemplat una presència tan absent.»

Un dels assistents va demanar la paraula i ens explicà això: «Després d'un llarg viatge vaig arribar fins on vivia algú a qui feia temps que buscava. Era cap al vespre i estava escombrant. El vaig saludar però no va contestar. Li vaig preguntar i explicar coses però no responia a res. Vaig tractar per tots els mitjans d'entrar-hi en contacte però es comportava com si estigués sol i continuava escombrant.

( La Respiració És Una Perla )

Al regne del cel passa com amb un comerciant que buscava perles fines.

La respiració és una porta. «L'estimat passa la mà pel forat de la porta, i les meves entranyes es commouen per ell.» Ct5

Hi ha peixos que tenen noms encantadors. Per exemple l'anomenat Donzella d'Escacs (Halichoeres hortulanus) que té escates grogues i verdes. Diuen que els serveixen per passar desapercebuts entre les fulles dels pollancres que abans de la tardor cauen al mar.

( Sant Marçal Dels Silencis )

Sant Marçal, la Taula dels Tres Bisbes.

La pujada tan sorollosa que féiem els quatre fins a Sant Marçal amb un Dyane desmanegat, pujant entre revolts amb marxes curtes fins a arribar a dalt, a la Taula dels Tres Bisbes. Allà paràvem el motor i, com no podia ser d’una altra manera, sentíem el silenci per contrast amb els sorolls de l'ascenció. Després d'esbargir-nos una estona iniciàvem el descens cap a Viladrau amb el motor parat. Així el silenci continuava fins que s'acabava el pendent i l'havíem d'engegar de nou.

Estem plens de sorolls per dins i per fora. Al món exterior és impossible crear una situació silenciosa. Encara que anem a dalt de tot d'un bosc no hi trobarem el silenci: hi haurà sons nous, sons naturals. A mitjanit tot s'atura, però això no és silenci, només també són sons amb els quals encara no estàs prou familiaritzat. Són més harmoniosos o més musicals però encara són sons, no són silenci.

( Sigues Agraït Amb El Riu )

Castell de Mequinença.

Sotmeteu-vos a Déu que ell us exaltarà quan serà l’hora. Deixeu el destí a les seves mans: ell s’ocupa de vosaltres. Estigueu atents, vetlleu! 1Pe

Pujant cap al castell de Mequinença hi ha unes esplanades que fan d'aparcament des d'on es divisa l'enorme cabdal del riu quan conflueix amb el Segre. La vegada que hi vem anar —l'última excursió— hi havia un grup de joves asseguts a terra i algú els estava parlant: «Imagineu, deia, que heu caigut al riu. Teniu dues opcions. Una és la de lluitar contra el corrent tement per ser-ne engolits. D'aquesta manera aviat sereu derrotats perquè amb por mai no es fa res de bo. Abans o després se us acabarà l'energia en la lluita i el corrent us arrossegarà.

• D'ermites, d'ermitans i de bous

Dels Goigs en Alabansa de N. Señora de la Bovera.

Piquer Jover, Josep Joan. «Vida ermitana a Barcelona i als seus entorns. Analecta Sacra Tarraconensia, 1976, Vol. 49, p. 205-343. (Vegeu aquí.).

Vaig llegir el treball de Josep-Joan Piquer amb la sensació d’una certesa antiga però desdibuixada pel pas del temps, del fet que tots portem un ermità en el nostre interior. Venia de descobrir la Font del Roure (vegeu l'entrada anterior) i, resseguint els seus torrents, vaig arribar on hi hagué la cova del pare Francesc Palau i l’ermita de la Santa Creu. El text de Piqué tocava molt de prop coses que rumiava des de feia temps, entre elles la necessitat de solitud i d'aïllament com a aliment previ a tot altre aliment, com a aire previ a tot altre vent i em va semblar que un ermità donava respostes molt creatives amb la seva actitud de «plantar cara» al món, imposant amb una autoritat insobornable i prèvia a qualsevol altra cosa, aquest espai de solitud —la cova— per damunt de tot altre bé del mon.

El treball el trobareu dins d'un requadre a la dreta del bloc («L'ermità i el bou») i també hi podeu accedir des d'aquí fent clic a les vuit parts que el composen:

• • 
    

  • • • • Presentació

      • • L'ermita

      • • L'ermità

      • • El llibre obert

      • • L'estranya meravella

      • • Els signes propis

      • • Les contrades

      • • D'un bou

• El Roure de la Font

El carrer de Gomis ha pres el nom del camí que portava a can Gomis, una finca i palau de vacances ubicada on ara hi ha la Plaça Comín. De pujada, una mica desplaçada del camí, hi havia la Font del Roure i a mà esquerra encara hi ha un roure impressionant que qui sap si és un dels que donà nom a la font.

Central Park

Ja he escrit alguna cosa sobre això (↑). Que ara hi torni vol dir que hi he entrat com si fos per primera vegada, també vol dir que el concepte no havia cristal·litzat prou i també que la fogonada ha estat suficientment encegadora com per tornar-ne a parlar.

Un conte

Una vegada van encarregar a un pintor el quadre d'una flor per a un palau. El pintor digué: «Si això és el que voleu haurem d'assumir les conseqüències. Per començar hauré d’anar a viure amb les flors». Els de palau li digueren: «No t’amoïnis, aquí hi ha tota mena de flors. Vine, mira, passeja't, toca-les i pinta des del balcó». Però ell respongué: «Si no sentís les flors amb tota la seva profunditat, com us sembla que les podria pintar? He de conèixer el seu esperit i això no es coneix amb els ulls o amb les mans com una cosa qualsevol.

Una pinya és una pinya

Pujant vorera amunt hi havia una pinya petita a terra a punt de caure dins un escocell i vaig pensar: «Té, mira, l’agafaràs. Una pinya sempre és una pinya». Però de seguida me'n vaig desdir: «Una pinya no és res, no cal que t'ajupis. Només és una cosa, deixa-la estar». Així ho vaig fer, però després d'un parell de passes me'n vaig penedir, pensant: «I fos alguna cosa més que una cosa? I si aquesta altra cosa fos una pinya?» Vaig recular, doncs, per agafar-la i vaig poder contemplar de prop aquella boleta tan bonica berrugosa i menuda.

El matí és una cançó

Diuen que en la mesura que creixem en consciència, totes i cada una de les cèl·lules del nostre cos se’n van contagiant. Diuen que quan la consciència els arriba, la qualitat intrínseca de la cèl·lula se'n sent i canvia. Els passa com quan algú dorm.

El murmuri d'un tord a una branca d'anglesina

Si jo alguna vegada manifestés alguna cosa amb alguna motivació, deia el tord, no actuaria de manera lliure. La finalitat seria allò que m’esclavitzaria. Però quan ho faig sense cap motivació, sense que em preocupi qui ho pugui sentir o entendre, aleshores actuo en llibertat que vol dir absència de tot propòsit. Aleshores, el fet de cantar és un gaudi per si mateix. Haver-lo exhalat, haver-ho expressat, amb això ja n’hi ha prou. Amb llibertat, no es viu en funció de cap motivació sinó que es viu directament. Aquesta immediatesa és la llibertat. Ni tan sols en tens consciència perquè no hi penses ni la perceps. Quan la perceps és que hi ha algun contrast. En aquesta immediatesa fins i tot la sensualitat desapareix però els sentits en canvi s'accentuen molt més vius i així és com han de ser les coses.

No és el mateix

En la primera estrofa, el salm vint-i-nou diu: «Adoreu el Senyor, s'apareix la seva santedat». Així ens informa que no és el mateix el Senyor que la seva santedat. La santedat és allò que d'ell s'apareix a nosaltres. A Déu no hi tenim accés, però de vegades, com una flaire, ens n'arriben tornaveus, senyals, ressons, perfums o aparicions de les quals el copista en diu santedat, tot advertint-nos, però, que aquestes coses, tot i ser tan portentoses, no són pròpiament el Senyor.

És la respiració de Déu la que ens arriba, la seva exhalació, l’alè, els seus sospirs, el seu bleixar: exhalen gràcia els seus llavis. Irromp així la seva santedat en nosaltres com una gran tronada, però ell en persona encara no i precisament són aquesta distància, separació i tensió les que ens fan gaudir de les seves benediccions. El salmista tenia una ànima gran i neta com la dels nens perquè en el fons escrivia des de la perplexitat de no comprendre perquè estan separades aquestes dues coses.

No és la llavor

Afinitat ve d'ad+finis que en llatí vol dir que s'és a prop d’unes acaballes. Afí és algú acostat als límits que li assenyalen on comença i on acaba ell i on algú altre, però afinitat també significa la tendència dels àtoms a combinar-se entre ells.

No és la llavor d'acàcia ni el vent que l'ha arrossegada fins aquí ni l'esquerda a l'asfalt del terra ni jo, ja que no hem fet res perquè ens fos donada així. Qui ens parla amb aquestes metàfores tan subtils i silencioses? Qui ens disposa les coses així? Qui pot ser tan afí a mi? 

No és una paret

Ja era fosc quan un cotxe sortí de sobte d'un garatge pujant per una rampa amb els fars encesos. Quan va arribar a l'alçada del gual, amb un cop de llum va il·luminar la paret frontal del carrer que, per uns moments, es tranformà en les bambolines, els bastidors i el decorat d'una obra de teatre. L'escenografia representava una serralada nevada amb dos personatges misteriosos nedant pels fons.

(Si voleu veure la imatge aïllada i més gran cliqueu aquí.)

Les ales del pelegrí

Una biga, una antiga travessa de fusta que servia per a subjectar vies de tren i que ara aguanta un parterre de jardí. Una jàssera a l’extrem de la qual s’hi va endinsar una peça metàl·lica per evitar el desballestament. El tauló té un centre molt marcat allà on hi hagué el moll del tronc, el cor. Els groguets de la molsa que hi ha crescut en algunes arestes dibuixen un cap i un capell. Hi ha escletxes que fan pensar en un colze i una mà sostenint un gaiato de ferro. El faldar de l'hàbit del pelegrí, a la part inferior de la llenya, es desplega en forma de petxina oberta com un ventall, fent que el tió en conjunt sigui encara més tot ell tan sols ales.

Viure per participació

Tenim la vida, això està clar, però potser seria millor dir que ella ens té a nosaltres perquè en realitat la vida que tenim és una participació en la vida. Els sentiments, els raonaments, les imaginacions i tot el que entenem per jo, tan sols participa una estona de la vida i aquesta només-que-participació és pròpiament el nostre lloc.

Pensar i experimentar que la meva vida no sigui només meva ens desconcerta perquè ens fa humils com quan demanem de participar en una timba i, en ser admesos, tan sols podem sentir-nos agraïts.

«Visc la vida en participacions creixents»: record del poema de Rilke. Però aquesta participació només pot ser la d'una consciència silenciosa, sense personalitat, sense jo, que tan sols és aquí, que només és un romandre en una callada i humil presència perquè amb això n'hi ha prou per a viure i perquè en fruïm com en un joc de nens.

Lo que pretende Dios es hacernos dioses por participación, siéndolo él por naturaleza, como el fuego convierte todas las cosas en fuego. 

Toda la bondad que tenemos es prestada, y Dios la tiene por propia obra; Dios y su obra es Dios.

San Juan de la Cruz. Avisos espirituales. 2. Puntos de amor, 27 i 28.

Deixar al descobert

Forma part de la rutina que abans de sortir de casa examini la jaqueta amb deteniment per si m'oblido res: les claus, la cartera, el telèfon, etc. El fet és que, ja a fora, aquell dia, abans de travessar el carrer, em va semblar que m'havia deixat alguna cosa i vaig començar a repassar les butxaques fins a comprovar que tot era al seu lloc.

Quan el semàfor es posà verd, però, la sensació persistia i vaig pensar que potser era degut a que portava alguna roba que m'havia oblidat de cordar. Feia molt fred. Altre cop, doncs, em vaig passar les mans per la jaqueta i els pantalons repassant tots els botons i cremalleres. Podria ser que anés despullat o descordat i no me n'adonés?

En el pas de vianants em vaig creuar amb algú que portava una gorra de llana al cap i qui sap si aquest detall m'ajudà a explicar l'enigma en què estava immers en ple esvolotegament de braços i mans. Es tractava del cap. Efectivament, a diferència del transeünt, jo portava el cap descobert i, per tant, podia dir literalment que anava «despullat de cap».

Aquestes paraules em van alegrar molt perquè explicaven la sensació de desconcert que m'havia dominat fins aleshores i de sobte em vaig veure caminant carrer amunt amb el cap destapat deixant al descobert tot el que pensava, sentia o imaginava i tothom podia veure-ho i gaudir-ne perquè era la veritat més pura que jo tenia.

En un cap obert hi ha el que hi ha i com que no pot amagar res, aquesta nuesa li dona felicitat. 

Emersió

La imatge ens mostra com, des de l'interior d'una esquerda d'un arrebossat de paret recremat per les pintades fetes al seu damunt amb aerosols, també en pot emergir un somni.

Atracció

La imatge ens mostra com unes fulles acabades de caure s'eleven magnèticament atretes per les alçades d'on venen. Si girem la fotografia ens pot semblar una ombrel·la, una flor de fonoll o un arbre, tots ells atrets, també, per les seves alçades.

   

Oxidació

La imatge ens mostra com el rovell del ferro ha impregnat el marbre de l'entrada d'una escala. Fa pensar en els capil·lars de la pedra blanca que amb el temps a poc a poc han absorbit els colors rogents de l'òxid fins a convertir aquest contagi en la forma d'una ala. Manipulant la imatge he provat de suggerir la papallona sencera.

   

Dimarts

Els dimarts a primera hora una senyora neteja l'escala del costat de casa. El carrer encara és fosc i el portal, amb totes les llums enceses, destaca de manera cinematogràfica, sobretot vist des de l'altra vorera.

El forjat de la part superior de la porta sembla un distintiu gràfic que hagi d'identificar algun producte o alguna empresa i fa pensar en la cara d'una noia alegre. Una emoticona simpàtica, és veritat.

Així és com comencen els dimarts: amb una turbonada d'optimisme que contagia el cor, els pulmons i l'ànima de qui ho veu.

Que a aquesta hora gairebé encara sense circulació ja hi hagi algú tan ben disposat a la feina d'alenar el carrer amb un sospir tan fort de vida com el que desprèn la senyora…

Tant li fa si tusta les alfombres o repassa els vidres o escombra o quan, ja per acabar i després de fregar, amb un gest contundent, calculadíssim i ple de domini, escampa com una màrfega l'aigua bruta del cubell per damunt la vorera, mentre el líquid inicia la baixada conduït pels solcs de l'enrajolat fins que arriba als meus peus. Venen ganes d'aplaudir.

Cadria poder-ho agrair a algú, tot això: que cada dimarts hi hagi algú tan ben disposat a la vida com aquesta senyora.

La casa que vull

La casa que vull. No entenc per què totes les cases no són com aquesta. M’aturo encantat moltes estones davant aquesta finestra del carrer de La Costa. Miro de no pensar en res. Faig veure que fumo. Em sembla que soc on hauria d’estar, que és més lògic d'aquesta manera. El carrer de la Fraternitat, que és on vivien els avis, era així. 

La casa que vull. No entenc per què les cases tampoc són com aquesta. No em puc aturar davant seu però en vinc. Miro de no pensar en res quan soc a un camí com el que hi portava. Arribar-hi costava molt. Quan hi era sempre esperava que algú vingués. De vegades de nit un xiulet llunyà anunciava una arribada imminent. El carrer Camèlies, que és on vivien els avis i on vaig néixer, era així.

 

Ara ja entenc: «La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin». 

Justo es cuando nos encontramos

Fa temps vaig sentir al pont que algú deia Anda, la mascarilla i ja es disposava a recular per anar a buscar-la. La pandèmia aleshores era forta i a les botigues no deixaven entrar si no la portaves. Li vaig dir si en volia una de les meves. Va estar molt content. Sempre que ens trobem ens saludem. Li vaig preguntar com es deia. —Yo? Justo, y usted? Avui l'he trobat al mateix lloc que la primera vegada i ens hem desitjat bones festes. Justo es... cuando nos encontramos! he pensat.

Beneit sigueu

Beneit sigueu Senyor per l’hora de la vostra vinguda i pel dia que ja és a prop. Que la nostra pregària faci més curta aquesta espera.

Vós que il·lumineu el camí als que es troben en les tenebres doneu-nos Senyor una esperança que ens faci superar tota mena de cansament i dificultats.

Vós que veniu a revelar a la humanitat la joia i el perdó doneu-nos força, Senyor, per elevar el nostre esperit per sobre les trivialitats quotidianes.

Quan el nostre feble cor s’adoloreixi amagat en un racó, obriu-li de bat a bat la porta, Senyor, amb la tendresa d’un infant

El Parc de la Creueta

En les vint entrades que precedeixen a aquesta i que comencen el dia dos de desembre, hi trobareu el dia a dia d'un treball que he aplegat en forma de pdf. El podeu veure o descarregar si cliqueu aquí. 

Quan posem les mans juntes a l'alçada del pit

les tornem valves d’un parèntesi

perquè han de contenir,

protegint-lo,

el cor

.

Notes

El parèntesi s'alimenta tan sols d'allò que porta a la seva carmanyola.

Mentre som dins d’un parèntesi no perdem mai la consciència de la interioritat.

Les portes, en un parèntesi, són importants.

El parèntesi és aquest d’aquí mentre escric això i res més. No puc descriure un parèntesi que és «allà» o que és «aquell». Només pot ser aquest, aquestes paraules, el treball amb aquestes imatges en aquest moment.

La paraula és un parèntesi en ella mateixa.

El parèntesi ve d’una carència, d'un buit.

Quan algú fa un parèntesi contempla la possibilitat que no es tanqui mai, però també la possibilitat que no s’hagi obert mai.