Recordar a la menuda

Mar ratllada, vents i aiguada

---

A Cartagena, a la caserna que feia de quarter d'instrucció, aquell dia ens van fer saber la destinació on hauríem de passar la resta del servei militar.

Netejar a la menuda

Una vegada un monjo anà a trobar un mestre perquè l’ajudés en la seva millora espiritual i es quedà a viure amb ell al monestir molts anys fins que un dia el mestre li digué: «Has treballat bé. Et felicito. Gairebé ho has assolit tot». El monjo, però, li preguntà: «Què voleu dir quan dieu gairebé?» El mestre li va respondre: «Hauré d'enviar-te encara a un altre mestre una temporada. Això et donarà el toc final».

Veure a la menuda

A la Ronda, prop de Lesseps, hi ha un plafó que, com que per l'estretor de la vorera s'hi sol anar depressa, passa desapercebut. És a sota d'una finestra de la Fundació Teas. Si cliqueu aquí podreu veure algunes d'aquestes imatges amb més detall. Semblen les pàgines d'un conte amb grans històries que, per insignificants, també ens passen desapercebudes.

(A Maria Carme Manubens)

Entendre a la menuda

Allà hi havia el pou de Jacob Jo 4.

L'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font. Jo 4.

Al carrer, mentre esperava l’hora del podòleg, m’he arrecerat del fred a l’aparador d’una botiga de verdures. El vent es clavaba a la pell com les agulles del dolor al peu. Com no pensar-hi? Com eludir la gelor i tanta crispació? Com pensar, per exemple, que la terra pot donar coses tan portentoses com les que estic veient? Mai tindria prou temps per entendre-ho, però la possibilitat —la possibilitat d'entendre a la menuda coses tan enlluernadores com aquestes— hi és i ens ve de la mà de la devoció.

«Mira les mandarines —diu la devoció— i les taronges i les cols i les bledes i les coliflors. Contempla els bròquils i les pastanagues i les mels i les patates i els tomàquets i els xampinyons. Delecta't amb les cebes i les carbasses i els alls i els enciams i els calçots i les farigoles. Fixa’t en totes i cada una de les seves fulles i brots. Mira la col llombarda tallada, mira la carbassa, olora la ceba, la farigola i els alls, toca l’enciam». I jo no parava de mirar, de tocar i d'olorar i allò era un pou immens ple de tresors.

A la vora d’un pou sempre passen coses grans i portentoses pensava mentre trucava el timbre i esperava el senyal a la porta del carrer per entrar al consultori.

El coneixement és un remolí

El coneixement és un remolí. És semblant a la devoció que no es cansa d’arrossegar-nos fins aconseguir de fer-nos dir: «ara ja sé». El coneixement i la devoció van de la mà. Són inseparables. El coneixement sense la devoció mai no sabria res i la devoció necessita que el coneixement la reconegui per existir.

Medalla

—Avi, mira, he trobat la Mare de Déu.

Ara no és a casa

Quan hi és, té uns esclops a sota del banc on ara hi ha la bossa.

Baal Shem

Una vegada hi havia un mestre jueu que es deia Baal Shem. Era rabí d'un poblet i sempre que hi havia dificultats a la comunitat —alguna malaltia o alguna desgràcia— es retirava sol al bosc. Anava a un lloc determinat sota un arbre determinat i feia un ritual tot resant a Déu. D'aquesta manera la desgràcia abandonava el poble i la malaltia desapareixia.

El cavall

Hi havia a l'Himalaia tres monjos que estaven meditant en una cova i així van passar un any. Estaven en silenci, asseguts, en oració, meditant. Un dia un genet va passar tan a prop seu que el van veure. Un dels tres monjos digué: «El cavall on anava el genet era blanc». Els altres dos van seguir callats. Després d'un any el segon ermità va dir: «El cavall era negre i no blanc». I així passà també una altra vegada un any, transcorregut el qual tercer ermità va dir: «Si hi ha d’haver discussions me'n vaig. Si ens hem de barallar me'n torno al monestir. N’estic fart: esteu alterant el meu silenci!»

n o v a a v i n g u d a

Sin embargo

Sin embargo, hay vida aquí: hoy canta con más rabia que nunca la cigarra, aunque sople la brisa de montaña. Aquí, y no hay más. Es como lo de antes, como lo de siempre: diste la vida por un canto, por lo más puro del canto. No sufras, el pájaro no cayó ni nadie percibió nada.

El contacte

Mentre pujava pel tram d'unes escales mecàniques tan sols ocupat per mi, he tingut un sobresalt, un ensurt: algú m'havia tocat i no hi havia ningú. Qui o què havia passat?

Tornadit

Tornadit és una manera de dir «voltadits» que no és més que un panadís superficial estès al voltant de les ungles, una coïssor. Però «torna dit» pot voler dir vuelve dedo i vuelve dicho. Així, en castellà tindríem: «Vuelve una vez dicho», «Vuelve diciéndose» i «Vuelve en forma de dicho».

Que una cosa torni dita vol dir una cosa que retorna, però que no torna muda, torna dita, amb l'explicació del que ella és sota el braç. El fet de dir-se, el dir, el fet d'estar dient i ser la dicció, però tornant, com venint al nostre encontre. Per exemple: «Torna un cop dita aquella incògnita que tant em preocupava, entenc perfectament l'explicació que m'ha donat, és motiu d'alegria el fet de veure-la tornar, porta bones notícies».

Jesús, mestre

«Ah si tingués un mestre» solem dir en moments difícils, com si el mestre ens pogués indicar a cada moment el millor que hem de fer. Però un mestre així no ve mai perquè no ho seria..

Jesús, consciència

A ningú li agrada de tenir al seu costat algú que estigui sempre en alerta i plenament conscient. Per això varen crucificar Jesús. No cal culpar els jueus. En qualsevol altre lloc del món també l'haurien crucificat perquè ningú no està preparat per acceptar tanta consciència.

Baixada de la Glòria

M'ha tocat de venir a viure a un carrer que fa cantonada amb la Baixada de la Glòria i això fa que em pregunti què és la Glòria. Hi ha cinc trams d'escales algunes mecàniques des de Vallcarca per arribar a la Glòria. Quan s'acaben les escales es travessa l'avinguda del Coll del Portell i s'entra al Parc Güell «per darrera». Un camí ens porta fins un turonet conegut com Les Tres Creus. Més amunt ja no ens pot portar la Baixada de la Glòria. La baixada baixa d'aquí. Contemplar la perspectiva del carrer des d'aquí dalt fa vertígen. Sembla traçat amb regla. La continuació del carrer passat Vallcarca, quan s'enfila cap al Putxet, ara ha pres el nom d'Agramunt però abans era el mateix. Un dia hi heu d'anar tots els qui esteu interessats en saber alguna cosa sobre la Glòria

Dieziocho de julio

Ahir, tornant cap a casa, em vaig trobar per terra al llarg del Passeig unes pàgines de La oscura historia de la prima Montse de Juan Marsé. Les seves novel·les parlen del barri i la biblioteca porta el seu nom. Va morir ahir.

Ostres ostres

Bon dia, ostres, quin bon dia el del senyor del bastó! No hi ha paraules per explicar-ho. No he tingut temps ni d'enfocar els ulls per veure exactament qui era. Tan sols m'he pogut girar per tornar-li la salutació que he fet amb molta alegria. Portava un bastó que picava ferm a terra, pam pam. Devia tenir uns noranta anys, però semblava més jove. Anava amb barret i calça curta. Potser era algú a qui fa temps vaig saludar un dia per primer cop a la plaça i ara el tornava a trobar prop d'una barana. Qui era, qui era? No sé com es diu. Ell, però, m'ha reconegut. La salutació ha estat sonora, clara, neta, en català d'una boca castellana i del tot inesperada. M'ha tret de l'absorbiment. Bon dia, bon dia, ostres si l'haguéssiu sentit.

L'escala de Jacob

Cada dia per agafar l'autobús havíem de pujar el carrer de Feijoo amb quatre trams d'escales mecàniques seguits. Si un les ha d'utilitzar sovint, el temps que triguen a fer la pujada de vegades es fa llarg o avorrit o s'omple d'ansietat o no s'acaba mai. És un temps mort. Un standby. Un lapse. Un encara no. Un no-temps i per això de vegades convida a pregar. Un va, simplement és portat.

Amarar

Embebido de tarde y viento, los ojos cerrados. Ya no hay, lo siento, tuve que escoger entre la tarde y el viento o la tarde y el viento. Nada más. Podría estar quién sabe dónde, sin embargo he hecho lo normal: la tarde y el viento. Soy ellos. Podría estar en otro lugar? A ellos he otorgado toda mi confianza. Mejor tarde y viento que todo. Que raro, qué lástima, no poder decir éxtasis por no haber leído sobre ello.

No sé què dir

Es tracta d'una lletra pintada a un banc del Passeig de Sant Joan. Cada vegada que la miro quedo fascinat. Podria ser la representació estilitzada d'una caravela.

Hola Joan

Petard

Solstici

Poema

Amb un esforç suficient d'aprofundiment de la consciència, aquest poema podria desaparèixer completament i així, amb la seva desaparició, floriria el secret de l'èxtasi d'entrega des del qual s'havia manifestat.

Delectar-se

«La gent l'escoltava de gust». [Mc12].

Vol dir que s'ho passava bé sentint-lo parlar. Gaudir, complaure’s, recrear-se, delectar-se. Només fruint-les, podrem entendre les paraules de Jesús.

Dia vuitanta-unè

Carrers de Lisboa i del Capcir, prop dels plàtans de La Clota. (Flor d'arbre ampolla. Brachychiton populneus)

Pentacosta

Glòria a vós Jesús que us heu fet germà nostre.

Feu que al cor de la meva existència descobreixi la vostra presència estimant als germans.

Tres precs

Gràcies Senyor per aquest nou dia, per aquesta nova oportunitat que em doneu. Que quan acabi la jornada em trobi una mica més a prop vostre.

Sentir el ressò del sagrat en nosaltres

«Sloterdijk explora el vuitè dia de la creació», per Rafael Fuentes.

Peter Soterdijk (Karlsruhe, 1947) analitza en aquest treball les conseqüències de la desaparició de Déu en les cultures laiques de la modernitat.

Rosa mística

Rosa mystica. Turris ebúrnea. Domus áurea. Iánua cæli. Stella matutína. De les Lletanies lauretanes

—Avi, què és una rosa mística?

—Els homes naixem com una llavor, tot i que confondre aquesta llavor amb la pròpia vida seria un error. Un dia te'n parlaré.

Password

Les merles, a primera hora, fan un cant que no passa desapercebut per repetitiu i copiós. El mascle piula un «ti-to-tí» que la femella respon amb un xisclet, una mena de «shxiií».

Dia seixanta-quatrè

Passatge de Ros quan conflueix amb el carrer del Llobregós, baixant a mà dreta, un cop creuat el carrer de Batet.

Dia seixanta-tresè

Plou

Pena sense paraules

He vingut a calar foc a la terra. Lc 12

Una de les experiències més grans i belles és sentir l'anhel en estat pur, un anhel sense saber de què. Quan saps què anheles, l'anhel es converteix en desig i un desig és un obstacle, però l'anhel pur, una mena de pena sense paraules, sense cap objectiu visible ni meta per assolir, només un foc pur que crema tots els obstacles i tots els absurds que el temps ha acumulat en tu i al teu voltant.

Animamor

Y, como ya el Señor me había dado el don de lágrimas... Santa Teresa.

—Avi, per què he de plorar sempre que m'arriba l'amor?

—I què volies? Què més vols? Et passa que en el fons creus que aquestes llàgrimes són dolentes. Pensa-ho, però: Realment és dolent plorar quan ens arriba l'amor?

L'espera és una perla

Quan entrem a una església no entrem a un lloc qualsevol. Potser per això aquí la porta significa tantes coses i potser és a les portes d'una església on la paràbola del Bon Pastor s'entén millor. L'espera, l'ovella, la porta, el mestre, el deixeble, el pastor. Com és la relació entre un mestre i un deixeble?

Hi faltes tu

El camí de la religió és el camí de l'amor, d'entrada perquè «allà» ningú lluita amb ningú. Allà el tot existeix per a tu i tu existeixes per al tot i això vol dir harmonia. Ningú no hi és, allà, per conquerir ningú. Com conqueriria una part a una altra si només hi ha tot?

El camí del cor

La poesia és més a prop de la religió que la teologia perquè la imaginació li és més propera que la raó. Per a un temperament lògic és difícil caure en la religió perquè la lògica és rígida, no és flexible, no té portes. És una camisa de força.

Dia trenta-cinquè

Sobre si les imatges respiren.

Sobre les pàgines d'imatges

Sou convidats a visitar els àlbums que vaig fent (vegeu la columna de la dreta del bloc). N'hi ha un dedicat a les imatges recollides durant el confinament. Aplega algunes «llambregades de mòbil» i dia a dia es va actualitzant. N'hi ha un altre dedicat a l'escala. Hi ha la Història d'una A que és el que m'ha animat a escriure aquesta entrada. Es tracta d'uns enquadraments als quals he aplicat la lletra A amb diferents filtres, colors, ombres i intensitats. N'hi ha tres més: l'Àlbum de la nit, l'Àlbum del blanc i el negre i l'Àlbum de l'hotel. (IMPORTANT: cliqueu damunt les imatges per veure-les millor)

La celebració

No cal que demostris res. Amb el fet que Déu t'hagi engendrat ja n'hi ha prou: has estat acceptat. Déu t'ha criat, això és suficient, això ho explica tot. Quina altra prova vols? No cal que siguis ningú important perquè ja ets important, ja ets allò que havies de ser. Així que no tens cap excusa per ajornar la celebració.

L'entrega

L'entrega a Déu es dóna de manera involuntària: s'esdevé quan t'adones de l'existència en tu de l'absència de tu. No és fruit de cap acció teva, no hi ha esforç. Si n'hi hagués no seria entrega perquè qualsevol esforç seria «teu». En el lliurament hi ha un adonar-se d'alguna cosa inexplicable, inesperada i sorprenent potser per massa propera.

De sobte passes a ser tan conscient que oblides la inconsciència d'on vens. De sobte veus la flama d'una espelma que abans no hi era i perceps que a la part alta de la cambra no hi ha foscor. És el senyal i la revelació de l'entrega: tu no hi ets i Déu hi és! En la teva absència Déu existeix. En la teva presència només hi ha  patiment i res no és possible, en la teva absència l'infinit ja és aquí

Transmetre

Jo no veig la llum. Els ulls veuen vibracions que es transformen en ones elèctriques o en compostos químics i jo no he vist mai aquestes ones ni aquests components. Aquests ingredients transporten el missatge que posteriorment és descodificat en la meva ment. Tan sols són codis. Després, en ser descodificats, la ment em dóna el missatge de la llum i és quan dic: «He vist llum o el sol ha sortit». Però jo no hauré vist sortir el sol. Haurà estat un procés químic el qui me n'haurà informat i no la mateixa sortida del sol que només serà una foto descodificada.

Dia disetè

Paraules-llavor

Què és una paraula-llavor?

En primer lloc, ha de ser breu. Però una paraula sempre és com una llavor: potent, prenyada i plena de possibilitats.

Dia catorzè

La sorpresa

Quan he creuat el carrer m'he adonat d'una flor comuna, ordinària, una flor d'aquestes que n'hi ha per tot arreu. L'he mirada. En realitat era la primera vegada que la mirava perquè era una flor molt corrent, massa normal. Sempre se'n veuen per aquí i per això mai me n'havia preocupat. L'he mirada i la sorpresa ha fet acte de presència. Aquesta primera trobada amb la flor, amb aquesta flor corrent, s'ha convertit en una cosa singular. M'ha vingut al cap que ella sempre havia estat aquí esperant-me però que jo no l'havia mirat mai. He sentit pena i li he demanat perdó. Algú que venia, en veure'm parlar, m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Li he dit: «Acabo de veure una cosa molt poc comuna en aquesta flor tant comuna: la flor m'estava esperant des de sempre i jo no ho sabia, però avui ens hem trobat. La flor ha deixat de ser corrent. Jo he penetrat en ella i ella en mi.»

Paisatge

«Sigues només testimoni del teu silenci, la seva guaita permanent. No facis res, estigues només amb tu. No facis cap moviment, no tinguis cap desig, cap pensament, res que sigui pertorbador, només mantén-te observant en silenci tot el que està passant».

       Així vaig passar un any en silenci. Dormia en silenci, menjava en silenci i cada vegada em feia més i més silenciós exteriorment i interiorment fins que em vaig convertir en un estany de silenci, sense vibracions ni ones, fins que em vaig oblidar que havia passat un any.