Una cova

---

Exercicis orientals

Vegeu: Textos de Devi i Shiva | Textos de Patajali | Textos d’Atisha

Orient té exercicis espirituals propis. Potser no s’assemblen als nostres o potser tenen més contactes dels que ens pensem. Com punts d’una taula gimnàstica aquests exercicis es van desenvolupant en la mesura que el deixeble els practica. Per tant, són transformadors o no són.

El carrer de La Costa

Accèssit de la categoria de Narrativa Jocs Florals de Vallcarca 2022

Pdf:cliqueu aquí

---

Al capdamunt

Al capdamunt del carrer de La Costa hi ha una placeta amb dos bancs, una olivera i una balconada que precipita al barranc de la irresolta Baixada de Blanes. Un capvespre, en veure'm assegut fumant, una senyora una mica més gran que jo va demanar-me foc, va encendre el cigarret i va seure al banc del costat.

El gran estafador

---

El pensament és un gran estafador, deia el pelegrí. El pensament és l’esforç de l'home per entendre-ho tot. En canvi, l’amor és l’esforç de Déu per entendre'm a mi.

No, no era el fuster

---

«Aquest no és el fuster, el fill de Maria?» Una bona pregunta. La fa sant Marc i explica el que la gent deia de Jesús.

Les dues ales d'això

Observa: eres jove. Què en queda? Només el record. El cos ha canviat, la manera de pensar i la identitat també. No en queda res. Només un record i encara gràcies a la foto.

Veuràs com creixes

Una vegada li vaig comentar al pelegrí que havia pensat de retirar-me uns dies a algun indret silenciós amb prats i boscos, i em va contestar això:

Pessigolles

Un nen, ahir, estava assegut a terra al mig de l'esplanada de la plaça, mentre estirava el braç i el cap enlaire amb els ulls clavats al cel. De tant en tant somreia. Amb la mà aguantava una branca d'olivereta seca que conservava una fulla al capdamunt i amb gestos delicadíssims la feia fimbrar graciosament per damunt del seu cap.

Carta

«Hi ha dies —em va escriure el pelegrí— que camino i camino fins que tot el que faig i penso i dic i veig és ofert al Senyor i quan m'adono que he tingut alguna distracció o algun oblit em ve una pena inconsolable. Aleshores, inexplicablement, comença l'amor.»

Plor

El salze plorador és un desmai, un salix babylonica, un devessall de llàgrimes verdes que s'esvaneixen fins a terra inundant el meu interior.

El camí de la devoció

El pelegrí diu que el camí de la devoció és natural i agradable. No és com el camí de la filosofia que remunta els rius fins a les fonts fent grans esforços. Aquesta és una manera ràpida, sòlida i eficient però enutjosa.

Allò que el vent s'endugué

Un dia, el pelegrí va escriure un poema molt inspirat, ple de llum i de revelacions. Expressava amb paraules clares i de manera molt desimbolta com era l’essència de la beatitud. Un cop escrit, pres per la devoció, s'agenollà, donà gràcies a Déu i va deixar el paper plegat sota una pedra.

No, no soc un robot

 

Record de la benedicció d'un carretó

Constel·lació

Blau, blava, d'una blavor lluent, a terra, de nit. Havia plogut.

Vinc de passejar

—Bon dia, Josep, d'on veniu? —Vinc de passejar una estona el cos.

La mèlia

Les cinc. ¿Com és que a la meva edat encara em faig preguntes com «qui soc»? El cert és que l'altra tarda, estava assegut davant una mèlia sense deixar de mirar-la ni un moment mentre pensava aquestes coses.

El res més

Aquesta tarda al parc el silenci és tan gran com l'èxtasi. No han vingut ni els gossos: ningú. Tot parla. Tot és curtíssim però immens. Només se senten els ròssecs de la branca d'un margalló amb el terra —rac-rac— i el perfum de les flors petites com mosquits d'una mèlia, l'Arbre del Paradís. Res més.

El contacte

Com que feia bo vaig seure a un banc i vaig tancar els ulls. No és que m’adormís, al contrari, tan sols vaig abaixar les parpelles.

La perplexitat

—Avi, què és la perplexitat? —Imagina que la direcció de l'aigua d'aquest rec tot d'una canvia i en lloc d’anar riu avall se’n torna muntanya amunt. —Això no podria ser! —Justament, perquè no pot ser, estaries veient l’impossible i et trobaries molt confós.

Una bombolla que era l'univers que era una sabata

–Per què, per què no puc doblegar el peu aquí? –Perquè es podria enganxar amb les urpes dels graons i prendries mal. –Però si tinc la sabata! –Sí, però dins la sabata hi ha el peu. I després d'aquestes paraules un gran silenci.

L'insignificant pas d'algú pel túnel d'una bastida groga

He tornat a trobar el senyor que podeu veure d'esquena a la foto. Deu tenir uns vuitanta anys. Per la manera desimbolta de caminar sembla que hagi estat pastor.

Meravella inaudita

El ceramista va saber crear un efecte molt bonic per expressar l'astorament de la Verge en adonar-se que estava flotant en la Glòria. Sembla que vulgui agafar-ne algun floc amb les mans.

Pregària de pelegrí

Almenys quan prego m’oblido de tot i reso només per a Déu, per a ningú més. Ell em proveeix d’estones per a fer-ho. Reso en secret, en privat. Ningú no em veu. Reso fora de tot. M’oblido dels quefers i de la gent.

Ja era hora

Com un espantall, com l'espectre d'un somni terrible i interminable, com una ànima en pena, avui la vella quaresma es lleva de la tomba i se'n va. Ja era hora.  

Cançó de pelegrí

Potser mai ens adonaríem que podem cantar si no ho intentem o no hi pensem. Aniríem muts —seria la nostra manera natural de ser— però de sobte un dia ens trobaríem amb algú que està cantant...

Si pregunten què els diré

En el parc del recinte sanitari, davant l'edifici de rehabilitació, algú ha anat fent aquesta barraca amb branquillons col·locats amb molta delicadesa. És preciosa.

Exercici de pelegrí

Exercici consistent a recollir alguna pedra al llarg del dia, guardar-la a la butxaca i l’endemà deixar-la en un molló, com es fa en les peregrinacions però sense fita final perquè sempre va cap a un únic i mateix dia. No és gran cosa però tampoc és res. Fa pensar en els pelegrins de debò.

Espiadimonis

A les cinc, és veritat, toquen cada tarda les campanes de l'església de Vallcarca i se senten des del parc, ara amb el terra ple de tiges d'acàcia. Hi ha alguna cosa en tot això que s'escapa, aturant-se de sobte com ho fa un espiadimonis, la libèl·lula que només veus quan la tens davant. És un punt important però no sabria dir de què i fora d'ell tot es torna tèrbol i farragós d'explicar. No voldria separar-me'n quan hi sóc. Vaig polint el text, és cert, però amb això sembla que passin anys. Per què?

Record d'una benedicció

Per exemple aquest portal

Aquest portal no tindria res d'especial si no fos per la palmera que viu i creix cap a dintre i cap a fora al mateix temps. Convida a dir moltes coses però no hi ha temps. La frase hauria de ser molt curta perquè el tema és important. Créixer cap a dins i cap a fora al mateix temps, engrandeix. És un misteri difícil d'explicar i de suportar. És com fer-se jove i fer-se vell al mateix temps. Els mateixos vectors, les mateixes pors i incògnites en un mateix esclat.

Potser veu àngels

Un moment, una mica abans de la fotografia, uns quants metres més avall del carrer, quan de sobte he alçat el cap i he vist el nen, estava sol, badant, mirant a un lloc indeterminat. La seva mare esperava aturada un parell de passes enrrere. Hi havia molta naturalitat en tot plegat: era natural que el nen s’aturés, era natural respectar-li l’aturada, era natural esperar, no calia ni tan sols vigilar-lo, era el de cada dia anant cap a la guarderia, quan passaven per aquest lloc.

Un conte sense paraules

Tau

Té, una Te de Tu per a Tu

Recordar a la menuda

Mar ratllada, vents i aiguada

---

A Cartagena, a la caserna que feia de quarter d'instrucció, aquell dia ens van fer saber la destinació on hauríem de passar la resta del servei militar.

Netejar a la menuda

Una vegada un monjo anà a trobar un mestre perquè l’ajudés en la seva millora espiritual i es quedà a viure amb ell al monestir molts anys fins que un dia el mestre li digué: «Has treballat bé. Et felicito. Gairebé ho has assolit tot». El monjo, però, li preguntà: «Què voleu dir quan dieu gairebé?» El mestre li va respondre: «Hauré d'enviar-te encara a un altre mestre una temporada. Això et donarà el toc final».

Veure a la menuda

A la Ronda, prop de Lesseps, hi ha un plafó que, com que per l'estretor de la vorera s'hi sol anar depressa, passa desapercebut. És a sota d'una finestra de la Fundació Teas. Si cliqueu aquí podreu veure algunes d'aquestes imatges amb més detall. Semblen les pàgines d'un conte amb grans històries que, per insignificants, també ens passen desapercebudes.

(A Maria Carme Manubens)

Entendre a la menuda

Allà hi havia el pou de Jacob Jo 4.

L'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font. Jo 4.

Al carrer, mentre esperava l’hora del podòleg, m’he arrecerat del fred a l’aparador d’una botiga de verdures. El vent es clavaba a la pell com les agulles del dolor al peu. Com no pensar-hi? Com eludir la gelor i tanta crispació? Com pensar, per exemple, que la terra pot donar coses tan portentoses com les que estic veient? Mai tindria prou temps per entendre-ho, però la possibilitat —la possibilitat d'entendre a la menuda coses tan enlluernadores com aquestes— hi és i ens ve de la mà de la devoció.

«Mira les mandarines —diu la devoció— i les taronges i les cols i les bledes i les coliflors. Contempla els bròquils i les pastanagues i les mels i les patates i els tomàquets i els xampinyons. Delecta't amb les cebes i les carbasses i els alls i els enciams i els calçots i les farigoles. Fixa’t en totes i cada una de les seves fulles i brots. Mira la col llombarda tallada, mira la carbassa, olora la ceba, la farigola i els alls, toca l’enciam». I jo no parava de mirar, de tocar i d'olorar i allò era un pou immens ple de tresors.

A la vora d’un pou sempre passen coses grans i portentoses pensava mentre trucava el timbre i esperava el senyal a la porta del carrer per entrar al consultori.

El coneixement és un remolí

El coneixement és un remolí. És semblant a la devoció que no es cansa d’arrossegar-nos fins aconseguir de fer-nos dir: «ara ja sé». El coneixement i la devoció van de la mà. Són inseparables. El coneixement sense la devoció mai no sabria res i la devoció necessita que el coneixement la reconegui per existir.

Medalla

—Avi, mira, he trobat la Mare de Déu.

Ara no és a casa

Quan hi és, té uns esclops a sota del banc on ara hi ha la bossa.