La segona fase és informal. Simplement esdevé. No la demanes, no te la donen, succeeix. S'esdevé en el més pregon del teu interior i saps perfectament que ha estat així. En aquesta fase és on es dona l'entrega del deixeble i la responsabilitat del mestre. És un pont. Per això, quan estàs en condicions d'entregar-te apareix el mestre. El mestre és aquí.
En una festa no he d'escollir res, i per això obtinc l'entrada de tot allò que em va arribant, des dels músics i convidats fins a la totalitat de l'existència. En una festa celebro aquesta totalitat. D'aquesta comunió, d'aquesta celebració, d'aquest ser conscient sense objecte, sense haver d'elegir o focalitzar res, d'aquesta actitud «sense ànim de lucre» en dic església. La festa és aquest mateix moment i tota la seva gent, em dic, aquest mateix acte en el qual estic immers sense haver de representar cap paper, sense haver de preocupar-me per cap resultat ni per obtenir res. No hi ha res a assolir de manera que, sense neguits de cap mena, puc fruir amb tot el goig del món d'allò que hi ha ara i aquí.
De vegades al bus, com que els trajectes són llargs, copio frases que en successius viatges vaig modificant fins a arribar a fixar el més exactament possible el sentit que per a mi tenen els sons que desprenen. De vegades les canvio tant que són irreconeixibles de les originals, però conserven la frescor d'haver-se apropat al màxim a allò que en aquell moment em semblava que el meu interior demanava que li fos dit. De vegades la modificació tan sols consisteix a eliminar una coma, però amb aquest gest insignificant la frase s'omple de perfum. Són curtes. El treball amb el teclat del mòbil entre sotracs i frenades així ho demana si no es vol perdre el fil argumental. Han de ser breus. De vegades, a punt de finalitzar el trajecte, amb el paràgraf més o menys resolt, em dic: «Quan em jubili i tingui temps, de cada una d'aquestes frases en faré el capítol d'un llibre apassionant.»
| «Sidera» —astres— Considera-te'n | Imagina que la columna vertebral comença a emetre llum i que per dins t'il·lumines i que tot el teu cos es torna un cos de llum | Quan vegis que els sentits són absorbits pel cor, estira el braç, estimada, i amb un cop de mà aconsegueix la flor | La realitat sempre és absència, no al revés | Quan l'energia retrocedeix —recula perquè prèviament hauràs tancat les finestres i no es podrà escapar— sentiràs que arriba una lleugeresa que s'escampa per tota la cara. Aleshores, just d'entre els dos ulls en brolla la tercera mirada, l'ull de la saviesa i d'aquest tercer ull l'energia goteja fins al cor | El mètode te l'has de fer tu | Sí, efectivament, aquí hi ha les petjades dels patriarques | Sense consciència la disciplina és una rutina | Soc un pelegrí antic | Assenta't en la naturalesa de la cognició bàsica, en la mateixa essència de les coses | Confia sempre en un estat mental feliç | La consciència és un estat d'alerta permanent sense focalització ni temps | La transcendència només vol comprensió silenciosa | «Viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» | Perquè creient en allò que no es pot creure [Tertulià] es creix. Això és intentar assolir l'impossible. | «Ho veia tot clar, fins i tot de lluny estant» | La veritat que pot ser dita ja no és veritat |
«No volia que la gent ho sabés. No pogué passar desapercebut.» Mc 7.
Jesús volia passar desapercebut. Se sentia bé en l'aïllament, en la pregària, en la contemplació, en la soledat, en la intimitat, en la meditació. Tots aquests estats li eren propis, naturals. No havia de fer cap esforç per assolir-los perquè ja els era absolutament. Per això preferia mantenir-se amagat, invisible, imperceptible, dissimulat o insignificant com els nens. Ho havia après de la seva mare, d'allò que Déu havia mirat d'ella: la seva petitesa, la seva insignificança.
Un dia et vaig mirar i et vas encendre i il·luminar. Pensava: «Si et miro t'il·lumino perquè tots els resplandors són una espurna d'una cosa molt petita anomenada «ara» que és on, ara mateix, som.
»Ens hem trobat en aquest mirall anomenat ara, estimada, i si m'envolto d'un univers fulgurant, l'univers sencer —les roques, els rius, els oceans, les estrelles, la gent, tu— tot serà rutil·lant. Dependrà de mi. Allà on seré crearé món.
»Si sóc malhaurat crearé un món malhaurat. Si sóc il·luminat viuré en un món il·luminat. Si dintre meu l'energia és una celebració, la totalitat del món serà, com ara, la simfonia d'aquesta celebració.»
Avui quan m'he llevat he recordat que el so dolcíssim d'una flauta no havia deixat de sonar en el meu interior durant tota la nit. En despertar-me encara podia seguir el compàs de la melodia amb nitidesa i no és que no hagi dormit o no hagi descansat, al contrari: és com si hagués dormit el doble o com si hagués dormit despert. I ara, seguint amb la mà les anades i vingudes d'aquesta harmonia, em submergeixo encara en el concert infinit de l'univers. Si algú escolta aquesta música és molt a prop meu.
Inclou. No et cansis d'incloure, no excloguis mai res. Si ho inclous tot, podràs incloure també un arbre dintre teu. Et sentiràs fresc i jove, ja ho veuràs, no són imaginacions. L'arbre i tu pertanyeu a la mateixa terra i teniu les mateixes arrels en el mateix existir. L'arbre de-tu, el tu de-l'arbre, la vitalitat, la saba, els verds, l'ufanor, les brancades abraçant cada vegada més i més existència sense excloure'n gens.
Jesús ens proposa l'exercici definitiu d'inclusivitat: «Estima el teu enemic com a tu mateix». Ens diu que si podem incloure l'enemic dins nostre no ens podrà fer mal. Ens podrà matar però no ens pot fer mal. El mal, en tot cas, el faríem nosaltres amb la seva exclusió. Si exclous, separes i aïlles d'existir. Si inclous l'enemic, què més pots incloure?
Recorda, doncs, d'incloure l'«incloure» en el teu estil de vida, en la dieta diària. Prova d'incloure cada dia una mica més. Com més inclous més expandeixes la creació. Arribarà un dia que desapareixeràs del tot perquè hauràs inclòs en tu mateix l'existència sencera.
Hi ha coses que només les puc fer jo i hi ha coses que passen només quan jo no hi soc, com néixer, morir, estimar o resar... Tot el que és bell em passa. Jo no podria fer coses com aquestes, jo no soc jo. Això no ho hauria d'oblidar mai.
Cansat em vaig mig adormir a un banc que hi havia en un revolt del camí d'un parc solitari i, en l'entreson, mentre la respiració s'anava enlentint, l'atenció es va anar centrant en els intervals que feien els pulmons quan s'aturaven, quan canviaven i deixaven d'inspirar, quan detenien el pèndol abans de començar a espirar.
Recordo que en un d'aquests moments de no-alè —un no-moment, per tant— les qualitats més subtils de la meva creativitat esclataren i, amb gran alegria es desplegaren lluminoses en configuracions delicadíssimes que s'anaren infiltrant pels porus de la pell omplint-la de dolçor i de lleugeresa. Era el cel que em prenia en braços.
Deixa que el cel esdevingui.
No el forcis, no es pot fer.
Tan sols pots permetre-ho.
Permet que el cel esdevingui en tu.
Sigues una vall
blanca i
entregada i
pacient i
flueix,
deixa que et porti la marea
no li posis impediments
no nedis contra corrent,
fes-te un amb l'aigua del cel
dissipa't-hi
font-te en el seu cabal
sigues emanació seva,
deixa de ser tu,
desapareix.
Si demà no sortís el sol, aquest arbre moriria perquè está tan íntimament lligat al sol que són una sola vida.
La distància entre el sol i l'arbre és molta. Els raigs de llum i d'escalfor triguen deu minuts en arribar de l'un a l'altre.
Deu minuts és molt a tres-cents mil quilòmetres per segon. La distància és enorme però si el sol s'apagués l'arbre es moriria.
L'arbre i el sol, doncs, existeixen junts. Són impensables l'un sense l'altre. L'árbre es fon amb el sol a cada moment mentre que el sol, fonent-se amb l'arbre, fa que visqui segon a segon.
Però encara passa una altra cosa: si el sol dóna vida a l'arbre, l'arbre li torna la vida al sol. L'árbre dóna vida al sol perquè els dos són una sola cosa, perquè un és la resposta de l'altre i perquè sense respostes no hi hauria vida.
Déu és algú que ha après el secret de com ser feliç amb tot l'univers: amb cada flor, amb cada riu, amb cada roca, amb cada estrella. Algú que s'ha fos en cada una d'aquestes coses en una contínua i eterna celebració. Déu és amor i nosaltres som celebracions seves.
Les persones som com cambres.
Si trec algun moble d'una cambra, guanyo espai.
Si en trec més en guanyo més.
Si trec tots els mobles, la cambra sencera es torna espai.
L'espai, però, no s'haurà creat traient els mobles.
Tampoc haurà entrat de l'exterior.
L'espai ja hi era.
Soc com una cambra ocupada per pensaments.
Si disminueixo els pensaments, em faig espai, em descobreixo, em rescato, em medito. Això és meditar.
El pastor, en veure com la mare endreçava els bolquers mentre tenia el fill nu en braços, el pastor va pensar que les persones som com robes. Jo, per exemple, tinc el cos pràcticament cobert de roba. El meu cos és sota d'aquestes robes que porto al damunt. Les robes, amb tot, no són jo, no són la meva persona, sinó tan sols allò que en podríem dir la personalitat. D'aquesta manera només caldria gratar una mica perquè en qualsevol moment pogués manifestar-me nu. Fa massa temps que estic colgat sota teles i m'hi he identificat tant que no sabia que fossin això que només són: robes. Sí, les confonia, em pensava que aquestes robes eren jo, però justament n'eren la tanca, la cleda, la barrera, el clos.
Sigues l'últim, l'insignificant, frueix-ho. Si ets l'últim amb tota l'alegria i l'autenticitat no et caldrà res més perquè ja seràs el primer.
Altrament, qui podries ser? On voldries anar? Hi hauria cap lloc millor? L'últim lloc. S'hi està bé. Ningú hi vol estar. A ningú li agrada ser l'últim. Ningú no es baralla per ser l'últim. Per això els últims sempre són gent de pau. Qui combatria contra un últim? Qui ambicionaria ser ell? Ningú!
Només sent l'últim podràs arribar al fons de tu mateix. Si volguessis ser el primer no ho aconseguiries. Tan sols tindries temps per pensar com ser el primer.
Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si podem quedar paralitzats durant hores contemplant les bifurcacions d'un branquilló intentant entendre aquest objecte tan anònim però amb la convicció que si l'entenguéssim també comprendríem l'univers sencer marcat com a senyal en aquest tros de fusta seca, si ens costa descobrir allò mateix que tenim a les mans i si en aquesta banda del món les coses són així, qui seria capaç de trobar cap rastre de les coses del cel?
Em va tocar de viure en un lloc on no era permès de cantar. Les lleis ho prohibien. Em va costar molt d'adaptar-m'hi perquè sempre m'han agradat les cançons i per això vaig haver d'acostumar-me a fer-ho cada vegada més fluix fins que vaig aconseguir que fos inaudible, també pels experts vigilants que tenien cura que la llei s'acomplís estrictament.
Mmm, la vida, el pas del temps —vaig pensar— que boniques que han fet les rajoles. Danke, vaig dir sense voler.
«No insisteixis més perquè t'abandoni i em separi de tu. No, jo aniré on vagis i viuré on visquis: el teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu».Són paraules de Rut i fa dies que penso que aquesta imatge del núvol les acompanya perfectament tot i no saber ben bé per què.
Hi hagué una vegada una paraula que no tenia lletres. Les altres paraules, quan eren al seu costat es neguitejaven molt i es preguntaven com era possible un cas com el seu. «Hauries de fer alguna cosa —li deien— perquè si no a tu mai no et dirà ningú».
La vida d'una persona mai és estàtica i per això s'assembla tant a l'equilibri d'un branquilló que s'aguanta per un subtil i feble però molt sofert punt central.Mobilis in mobile. Per això és incomparable. Per això no en podem dir res.Així si, nets, ens aturem a contemplar-lo, no podem deixar de tenir en compte els obstacles que va sortejant per trobar la coherència. Ara s'enfrotarà a una ràfega, més tard s'alinearà amb la brisa suau o, després, com si vulgués volar, girarà amb un petit remolí que el farà caure graciosament per tornar-se a aixecar mentre haurà traçat a l'aire, també amb una cal·ligrafia única, el seu escrit tan coherent.
La vida d'una persona mai és recta i per això s'assembla tant al curs d'un riu, o millor, al d'un d'aquells petits recs que es formen quan s'escapa un raig d'aigua de la mànega damunt un terra sec.
«Jo-soc m'envia a vosaltres». Són les paraules que Déu donà a Moisès com a resposta a qui es faci preguntes sobre ell.
Fragment d'un text del cardenal Newman.
Tots sabem que fins els amics més pròxims entren en nosaltres parcialment. Només en certs moments entren en relació amb nosaltres. Però estiguem segurs que el fet de prendre consciència d'una presència perfecta i perdurable, aquest fet per ell mateix, manté l'obertura del cor.
Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu. Col, 3
Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots. Des d'ara ja no hi ha musulmà ni budista, protestant ni anglicà, ateu ni gnòstic, esclau ni lliure, etc. Sant Pau volia dir que el cel és internacional.
El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis. i recordant-se per sempre del seu pacte, el donà com a aliment als qui el veneren. Salm 110.
«Instituí un memorial». Què pot ser instituir un memorial? Com es pot saber que l'instituí el Senyor? Qui té tant de saber? Qui ho hagi dit, ¿de quina manera ha pogut veure coses tan portentoses com aquestes repetides durant tantes generacions fins a poder tenir una perspectiva històrica prou gran per a dir-ne «memorial» i poder explicar-nos-ho? El «cada vegada» d’aquest memorial. El mateix memorial. El memorial del mateix que soc jo, ja que jo tan sols soc del tot el mateix a mi mateix. Per això us convé que en les vostres pregàries, recordeu aquest mateix memorial. Us l'institueixo perquè recordeu. Altrament oblidaríeu. M'oblidaríeu. Us oblidaríeu de viure la vida i de viure'm a mi. «Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna». Aquestes paraules del profeta Isaïes són precises per explicar què pot ser instituir un memorial: estar atent, anar a ell, saciar-se d'ell —de vida— i pactar amb ell una aliança definitiva.
«Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: “Man-hu?” —que vol dir: “Què és això?”— perquè no sabien què era. Fins que Moisès digué: “Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment”».
No saber és terrible. És com si no fos propi d'humans. No saber on porta el camí. No saber si ens hem perdut. No saber noms. Estar davant les coses veient que abans et pensaves que sabies què eren però ara veus que no, no saps. No tenir certesa de res és el no saber.
Dels Tractats de Balduí de Canterbury
L'amor nostre envers Crist és un correspondre-li. És una imatge i una semblança de l'amor que ell ens professa tot i que aquests dos amors no admeten comparació perquè ell ha estat el primer a estimar-nos i amb aquest seu amor proposat com a model s'ha convertit per a nosaltres en un segell que ens configura segons la seva imatge. Abandondem la terrenal i ens revestim de la celestial. Estimem el Crist tal com ell ens estima.
Diu l'escriptura: «Porta'm com un segell dins el teu cor». És com si digués: «Estima'm tal com jo t'estimo. Tingues-me en el teu pensament, en la teva memòria, en el teu desig, en els teus sospirs, en els teus gemecs, en els teus sanglots. Recorda, home, de com t'he fet, de com t'he anteposat a totes les criatures. De la dignitat amb la que t'he ennoblit, de com t'he coronat de glòria i de prestigi, de com gairebé t'he igualat als àngels, de com ho he posat tot sota els teus peus. Encara més, recorda't no sols del que he fet per a tu sinó de les coses dures i vergonyoses que per tu he sofert.
Considera com series un malvat si no m'estimessis. Perquè, qui t'estima com jo? Qui t'ha creat tret de mi? Qui t'ha redimit sinó jo?» Treieu-me Senyor aquest cor que tinc de pedra, treieu-me el meu cor encongit, treieu-me aquest cor incircumcís. Doneu-me un cor nou. Un cor de carn, un cor net. Vós netegeu els cors i estimeu els cors nets. Apropieu-vos del meu. Habiteu-lo, abraceu-lo i ompliu-lo. Vós sou exemplar en bellesa i santedat. Segelleu-me el cor amb la vostra imatge. Senyaleu-lo amb la vostra misericòrdia perquè el meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu serà sempre la meva possessió.
Amen.
Avui he llegit un salm que diu: «Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança» i he pensat que tant de bo ho féssim sempre en aquest sentit quan els obrim.
Senyor, doneu-me prou lentitud per trobar les paraules justes
que hauran de dir allò que acabaré dient a qui les diré.
Allargueu els seus silencis fins que trobi la millor.
Allargueu-los fins a la desesperació si cal.
Que la demora faci que allò que diré
quedi net de tota inexactitud,
que la tardança sigui
prou llarga,
amen.
El plor,el plor verdader, és com una font que brolla sempre en paral·lel a paraules antigues.
The Alchymist, in Search of the Philosopher’s Stone, Discovers Phosphorus, and prays for the successful Conclusion of his operation, as was the custom of the Ancient Chymical Astrologers. Joseph Wright, 1771. Oli sobre tela
Segons explica el relat de la Gènesi al capítol trenta-dos, Jacob, també va demanar a l'àngel, com Manoah, que li digués el seu nom i l'àngel també li respongué: «Per què em preguntes el nom?». Insistir, insistir, voler saber-ho tot. No hi podem fer res fins que ens adonem que de l'evidència no en podem saber res perquè ella només és ella mateixa i les coses que hi ha fora d'ella no la poden explicar. El relat diu: «Jacob li demanà que li digués el seu nom, però ell li respongué: "Per què em preguntes el meu nom?" I el va beneir allà mateix». Probablement, però, l’àngel ja l'havia beneït abans de fer-li la pregunta. Altrament, per què li havia de fer? Li va fer perquè Jacob ja tenia davant seu l'evidència d’allò que feia el cas i davant l'evidència no cal saber ni noms ni res, amb l'evidència en tenim prou. «La evidencia basta» diria santa Teresa. És com ens vol Jesús: evidents de la seva evidència.
