«Desvetlla’t cor, inspira’t.» La frase ens parla d’algú que s’adreça al seu cor i li enraona. Es nota que el té ben localitzat en l'interior i hi conversa sovint i amb confiança.
Serà que sí? Que hi ha llum i no foscor? Serà que no eren visions ni imaginacions ni apropiacions ni pensaments, sinó que simplement era, però jo no ho veia?
La porxada d'entrada de l’edifici on visc la protegeix una porta de ferro amb aquest avís: «Cerrar la puerta sin dar golpe». Sin dar golpe són les tres paraules que queden més a la vista. Sense fer soroll, com si no féssim res o ni brot.
Ho fan com si res. En primer lloc hi ha l’embranzida per pujar, molt controlada i alentida arribant a dalt. Així mantenen una estona la vertical tan absolutament quieta que talla la respiració durant uns instants que semblen eterns.
El salm 142 diu: «Que pugui escoltar, Senyor, el vostre amor a punta de dia». Per tant, l’amor se sent i té gramàtica. Enraona? Canta? Respira?
L’avi Jaume va néixer un dia onze del mes l’onze a les onze: 11-11-11. Si per casualitat sumàveu les xifres del seu carnet d’identitat en donaven onze. Això també passava amb la matrícula del cotxe i en moltes coses més.
«Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor»
Què caldria per adquirir aquesta saviesa? Com seria? No seria una saviesa qualsevol sinó exclusiva del cor, neta de tota la resta i pura.
Hi ha quatre moments que donen corda al meu rellotge. El dia s’acaba després de la quarta despressurització que es realitza entre aquestes etapes.
La frondositat dels plàtans i la volta d'ombra que fan, es fan notar especialment en tardes que fan veure que aviat plourà.
El pintor, quan va acabar d'acolorir tota la façana i abans de retirar la bastida, per trencar la monotonia de la paret, va marcar de color vermell les regates de l'enguixada que simulaven lloses.
«Doi» és una paraula que vaig sentir per primera vegada en una cançó de Guillem d’Efak. Era una versió de These foolish things remind me of you. La cantava, entre molts, Ella Fitzgerald.
«És admirable com ho sabeu tot.
És tan admirable que no ho puc entendre.» Sl 139.
No ho puc entendre, diu el salm i amb això fa referència a les coses inconcebibles que són les que no es poden entendre. L’admiració portada més enllà d’ella mateixa no es pot entendre, perquè desapareix com a tal.
Hi ha un pollanc al voral del mig que en una poda li van tallar la capçada i les branques superiors es van assecar. Ara en creixen de fulloses des de la base que tenen l’alçada dels matolls.
Semblaven dervixos giradors. Ballaven amb el mateix esperit. Flotaven. L'aire els aguantava. La música era andina.
«Avi mira, un rinoceront» va dir la neta estirant-li la mà perquè s'adonés d'una esquerda a l’arrebossat de la paret que deixava veure un tros de pintura més antiga de tons blaus amb un punt vermell al mig.
Etiqueta «Dois»
La gent passejava com si res pel carrer de Llobet fins que de sobte se sentiren uns xisclets agudíssims, uns esgarips desesperats de dolor intens que feren aturar tothom més o menys esglaiat.
«Vosaltres us heu acostat molt a Déu.»
Tot i que tot en parla sense que calgui parlar-ne, la veritat és que es parla de Déu. Si anem a una església de vegades se’n parla tant que atabala.
«Venerar el Senyor és primícia de saviesa.»
Vaig conèixer algú que de cada passa en sabia fer una reverència. «Et pensaves que feia tentines, però faig reverències», em digué rient. La reverència indica una distància més o menys immensa amb el que es reverencia.
«Ens visitarà un sol.» Lc 1
Hi ha un himne que el breviari recomana de resar cada dia al matí. Se'n diu el Benedictus.Segons sant Lluc, l'entonà Zacaries, el pare de sant Joan, quan li van posar el seu nebot Jesús en braços.
Un plàtan amb set capçades.
«Jesús digué: “Les paraules que jo us he dit són esperit i són vida”». [Jo 6,63]. Breument, podríem dir que acabem de llegir una traducció al català d’una frase de l’evangeli de sant Joan, escrit cap als darrers anys del segle I.
Hi ha frases que, com pessics, queden ressonant dins nostre i no sabem ben bé per què. Floten. S’escapen de la lectura i emergeixen cap a un espai propi i intemporal. Ens obren i, a tocar de l’èxtasi, ens introdueixen en el silenci fent-nos callar.
La litúrgia ha traslladat la festa de Sant Jordi al dia d'avui
L’exèrcit esclatant dels màrtirs entona un cant de lloança, avui. Una joia eterna corona els seus caps i arreu hi ha festes i alegria.
Pel màrtir sant Jordi que us estimà per damunt de tot, sigueu, Senyor, el nostre amor més gran.
Tudó
Jo pensava: «A la meitat de la vida me n'he d'anar, em veig a les portes del país dels morts privat dels anys que em quedaven.» Pensava: «Ja no veuré el Senyor en aquesta vida, no contemplaré ningú més dels habitants del món.»
La Moreneta
Del whatsapp d'un mòbil.
Una ofrena pot ser només un ritual quan li dediquem alguna cosa que no és nostra, però també pot ser autèntica si oferim quelcom que veritablement ens pertany.
En lluitar contra qualsevol cosa ens obsessionem completament amb ella. L'energia emprada en la lluita fa que l'obsessió sigui absoluta. Hi ha, però, una altra possibilitat. Tot i submergir-nos-hi, podem no ser-la, i aquesta possibilitat s'obté tan sols quan l'afany es torna positiu. Això és el que voldria dir «un esforç positiu a contracorrent».
Déu de misericòrdia
vós que il·lumineu les nostres ànimes amb una llum inesperada, feu que siguem conscients del misteri de la vostra presència també en els moments de foscor.
En un trasllat, el tragí de les coses traslladables o traslladades ens fa presents la quietud i el silenci de les intraslladables.
Unes mans em van tocar per dintre més inauditament que els colors d'un arc al cel i, quan van arribar a la coroneta del cap, es van convertir en ales d’aire obrint-se imparablement.
Quan aquestes mans s’ajuntaren preses de manera inevitable per un corrent que no sabria com explicar, i quan apuntaren o prengueren o simplement tocaren per un instant l'ull cec que tot ho veu, encengueren la gran guspira negra que il·lumina l'univers sencer amb tanta claror que em va arribar com un bany i vaig desaparèixer en elles.
Gràcies Senyor per aquest nou dia, per aquesta nova oportunitat que ens doneu. Que quan acabi la jornada ens trobem una mica més a prop vostre.
Gràcies Jesús que us heu fet germà nostre, feu que al cor de la nostra existència descobrim la vostra presència.
Gràcies pel silenci de la pregària. En ell ens envieu el vostre esperit consolador que bufa sobre les inquietuds que ens poden mantenir lluny de vós i feu-nos descobrir les forces de confiança presents en el més profund de nosaltres.
No em llanceu fora de la vostra presència, no em prengueu el vostre esperit sant. Sl 51.
El salm parla de la presència, de com són les coses amb presència o sense, del fet de la presència per ella mateixa i de com seria tot de terrible sense la presència del Senyor. Serien coses? Hi hauria res? La meva presència tampoc hi seria i això fa pànic de pensar. Què quedaria? Seria tant com no ser.
Senyor Jesús canteu amb nosaltres el to radiant de la vida de tal manera que la font de la joia mai no s’esgoti.
