Silenciosament, sense que ningú els senti la veu.
Es pot lloar sense obrir els llavis? Sense paraules? No podem no ser paraules i menys d’ençà que la paraula s’ha encarnat i habita tan íntimament en nosaltres que deixem de ser nosaltres perquè tot el nostre ser ha esdevingut paraula. Si per provar de pensar una lloança sense paraules la comparem, per exemple, amb el vent, aquest mateix vent ja és paraula i tot allò que pensem o sentim del vent són paraules i sense la paraula no tindríem vent.
A tu et diran «Jo me l'estimo». Is 61
Com un càntic. Així, exactament: com un jove esposa una donzella, content de tenir-te, com el nuvi està content de tenir la núvia. Així, exactament, per amor. Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que no aparegui com un raig de llum el seu bé i la seva salvació com una torxa encesa, fins que jo no sigui la corona magnífica i la diadema reial i el Senyor m'estimi i tingui marit la meva terra. Així d'exactament, però ells no s'ho creien i jo em desesperava fins a plorar perquè no els sabia explicar que les coses eren així.
Ell em digué: «Ep, tu, has vist això?»Em va fer tornar enrere, a la vora del riu, i vaig veure molts arbres a banda i banda i tots els arbres eren dins meu i les meves entranyes eren la seva terra.
Un càntic nouLloen el seu nom, el lloen tot dansant, acompanyen els seus cants amb els tambors i les cítares. Sl 149A l’hora de combregar, a la capella del Santíssim de la parròquia de sant Oleguer els fidels fem dues rengleres —una per cada filera de bancs— que es fonen en una de sola quan arriben a l'estora que hi ha davant l'altar.
Maria digué: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?»
«No tinc», no té. No té res. Mira al seu voltant quan li pregunten què té o qui és i no veu res i no sap què dir. Li ho han pres tot? Ho ha donat tot? Abans tenia?
Eixugaparabrises: rasclet de goma que recorre fregant la superfície exterior del vidre d'un vehicle per apartar-ne l'aigua, la brossa o les flors.
–Abans de parlar han d'esperar que tots els qui els precedeixen hagin parlat. És la norma. La norma diu que no es pot parlar sense haver escoltat i llegit amb anterioritat tot el que s'ha dit: si vols parlar cal aprendre'n.
–Avi, què és aquesta cua tan llarga de gent?–És gent que espera que els arribi el torn. Agafen un tiquet a l'entrada i no els atenen fins que surt el seu número a la pantalla.–Però el torn per a què?–El torn per a poder parlar.
When I was just a little boy, I asked my mother what will I be?
Will I be pretty, will I be rich. Here's what she said to me:
El trobareu assegut al pedrís de l'entrada d'una escala que hi ha entre un bar i una ferreteria. Baixa amb sabatilles a fumar al carrer. Parla sol i es coneix que s'enten molt bé amb ell mateix perquè parla amb una afabilitat tan gran que, en sentir-lo, et venen ganes de participar en la tertúlia.
El trèvol va contestar : –I a mi què m'expliques? Què feies al llarg de l'estiu, quan es poden trobar els aliments per a totes bandes i és possible construir una casa?
Era dissabte. Va agafar les escales just davant meu i mentre pujàvem em va semblar un immillorable model a seguir.
En un paper em deia: «Et sents estimat?». Mentre treia punta al llapis per contestar-li vaig pensar que també podia haver escrit: «No sents com t'estimo?» o «Com és que no sents com t'estimo» o «Com pot ser que no ho sentis»?
Sí, com podia ser que no ho sentís, com podia ser?
Aquest salm m'estremeix cada vegada que el llegeixo:
És que el Senyor ens ha abandonat per sempre, ja no ens serà propici mai més? Ha deixat per sempre d'estimar-nos i ha anul·lat d'ara endavant les seves promeses? És que Déu s'ha oblidat de compadir i la severitat li endureix el cor? Sl 77
T'explicaré una cosa que t'agradarà. Veuràs, quan tenia vint anys, a l'estiu solia anar a banyar-me amb unes amigues a la piscina. Una de les vegades, quan ja era al vestidor a punt de treure'm el banyador i vestir-me, em vaig adonar que havia perdut una medalla d'or que portava penjada al coll amb el Cor de Jesús a una banda i a l'altra la Mare de Déu dels Àngels.
Recordo el comiat d'ahir: la meva pell mandrosa es refugiava
al caliu de la teva, suau, tèbia i acollidora.
La meva pell feia mandretes
a tocar de la teva
tan suau
tan tèbia
tan acollidora.
No és el mateix dir: «Jo sóc el Déu del teu pare, d'Abraham, d'Isaac i de Jacob», que dir: «Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob» Ex 3.
Volem de nit. Enmig de la foscor i del fred. A fora, gemega la tempesta; el vent udola com un monstre desfermat i rabiós. Dins l'avió, petit i atrotinat, titil·la la calidesa d'una petita làmpada esgrogueïda.
Hi havia una vegada una pintada que del carrer de la Manxa emprengué el vol i al seu pas pel carrer del Santuari la gent l'anà fotografiant.
Benvolguda «amiga del alma». Sí, he dormit bé però m'he llevat tocat, com trasbalsat. Provaré d'explicar-me. Veuràs, ahir, a més de ser la festa que el relat del teu correu evoca, també era l'aniversari de la mort de René Descartes (31 març 1596 / 11 febrer 1650).
Tinc tres pedretes blanques sobre el palmell de la mà.
Què coses em dirien si entengués el seu parlar!
Devien sentir-se forasteres entre els terrossos del camp;
potser venen de roques altes destrossades per un llamp,
i les aigües de neu fosa les han arrossegades aquí.
No sé si per a elles és vida, haver-se trobat amb mi.
Per a mi és una trobada que no sé com valorar.
Les veig tan polides i tan netes... No les gosaré llençar.
Joana Raspall. Revista Projecte, 2. Pàg. 27. Modificat
Feia poc que hi havíem vingut però era de nit. Avui, en canvi, en arribar a la font, asseguts al sol del banc, al costat de les rajoles que havien restaurat feia poc, ens posàrem a cantar. «Moreneta en sou, és que el Sol vos toca, és que us toca el Sol, lo Sol de la Glòria. Moreneta en sou, moreneta i rossa. Àngels d'ales d'or vos farien ombra...».
Je t’attends, viens, ne tarde pas. D’où que tu viennes, qui que tu sois, viens, le temps est court.Je t’attends, mon rêve inconnu. Quel est ton nom? Quel est ton but? Le mien c’est l’amour
Cada dia hi ha una mica més de llum
El meu cor se sent segur, Déu meu,
tocaré i cantaré,
cantarà el meu cor.
Desvetlleu-vos, arpa i lira meva,
vull desvetllar l'aurora.
Quan els monjos cantavenDe pressa, Senyor, responeu-me, que ja em falta l'alè; que pugui escoltar el vostre amor a punta de dia.
no podia deixar de preguntar-me què podia ser o com era una «punta d'un dia». Se'n podria donar alguna imatge?
Rosa Chacel a Desde el amanecer escriu:
Contemplaba el Sagrario cerrado por una cortina blanca —raso y oro— y me concentraba en vivir su interior. Pero no es que me imaginase viviendo yo en él, no, hacía por imaginarlo sin nadie dentro, sin ningún ser humano.
A Tortosa, a la capella d’una residència de gent gran, hi havia un rètol que deia: «No hi ha ningú tan abandonat com Jesús en el sagrari».
