Pintava pregant

Diuen els veïns que pintava pregant i que tan sols es valia de les xifres un, dos, tres i quatre per a fer-ho. Començava pronunciant un i totes les coses s'encarrilaven a poc a poc cap al seu aquietament ordenat. Quan deia dos, l'espai guanyat mentre havia dit un, s'ampliava i el temps adquiria la grandesa de ser més temps o de ser un temps amb més propietat, un temps sagrat. Quan deia tres ja era a un lloc prou ampli i segur on, si estava prou atent, hi podia sentir la veu de la nitidesa absoluta. Quan deia quatre ja no li calia recórrer a cap més xifra perquè ja era on havia de ser i es veia cara a cara amb qui parlava aquesta veu.

Fins aleshores, diuen, no començava a pintar.

Podem observar

Podem observar en la imatge com algú ha esmerçat bastant temps pintant detingudament a sant Francesc en el parèntesi d’un buit de la biga que aguanta el cablejat d’alta tensió per damunt la cruïlla dels cinc carrers que conflueixen en aquest accés al parc.

Em vaig entretenir

Em vaig entretenir a entendre aquesta frase en alemany: Was man von hier aus sehen kann, i vaig escriure: Allò que de fora es pot veure des d’aquí estant.

La frase explica que hi ha un a dins (aquí, hier), i un a fora (aus) d'aquest aquí de qui la diu. Podia no haver-ho fet. La frase podia haver dit simplement: «Allò que es veu» (Was man sieht). Quin interès tenia aquesta frase a fer-nos dirigir la mirada cap al nostre interior tot inventant un exterior per a fer-ho? La frase m'ha semblat un enorme parèntesi existencial.

Com si només parlés

Com si només parlés amb ell mateix, amb una veu il·luminadament monòtona i recolzat a una barana del parèntesi, algú em va explicar com, de mica en mica havia après a passar desapercebut i a tornar-se invisible. En la mesura que anava dominant la tècnica, deia, podia observar que a poc a poc prenia cos en ell un espai prou segur on poder desaparèixer tranquil, segur que, per més gent que hi hagués al seu voltant, ningú no el veuria. Aquesta des‖aparició és progressiva, continuava dient, i s'hi accedeix per capes. Asseguts aquí on ara som conversant tranquil·lament per exemple, el vent, el cel o el fet de no tenir sostre em fan sentir molt més a prop, hi ha molts menys impediments o capes entre jo i l'univers sencer que quan soc a l'entresol de casa. Aquí venen ganes de ballar.

A fora

A fora del parèntesi hi havia aquest gat que s'ha assegut a mirar-me amb simpatia mentre el fotografiava. N'havíem tingut un que s'hi assemblava. Quan no dormia o menjava, es passava el dia recorrent el pis. S’entretenia llargues estones olorant tots els racons. Em semblava que per més vegades que hi havia passat, aquella era sempre la primera i que per això s’abstreia tant a olorar totes les coses desconegudes que li apareixien en el recorregut. Les mirava amb estranyesa i amb sorpresa, com dient «caram, que rar que hi hagi coses com aquestes aquí, que rar que hi hagi res al món».

Parèntesi enllà

Parèntesi enllà, quan he arribat al capdamunt del Camí dels Àngels, ha aparegut l'Arc de Sant Martí darrere Collserola i, poc després que s'esvaís, me n'he anat perquè ja havia fet el que havia de fer: saber per què havia vingut.

S'omplí de núvols

Un dia el parèntesi s'omplí de núvols i va començar a ploure per dins i damunt la pantalla del telèfon mòbil les gotes semblaven perles transparents que, fent tentines, reflectien tots els colors de l'espectre de l’univers mentre un silenci immens em protegia perquè les pogués contemplar una a una amb gran deteniment.

La passejada em condueix

 

La passejada em condueix a un parc que fa temps era una pedrera. Ara també hi ha barraques, aire, bosc, pedrissos, camins, esvorancs, cels i vistes privilegiades. Un arbre sec fa de vigilant a l'esplanada de jocs. També hi ha una casa solitària a fora, al carrer de Manlleu.

Hi ha més coses, però no sé què més es pot voler.

    

Com sigui que de vegades

Com sigui que de vegades un parèntesi també pren la forma de camí, s'hi pot circular amb patinet. Avui, quan m'hi dirigia, he fet aquesta fotografia d'algú que també hi anava.

Obrir

Obro parèntesi, doncs, i escolto, mai prou callat de mi mateix, les aparicions que s'han de donar en el seu interior. L'he obert per explicar alguna cosa encara que ningú l’escolti mai. En podríem dir Contes dins d'un parèntesi o Coses que passen quan hi transitem o Viatges: cada cosa i cada moment, un viatge a la mateixa cosa i al mateix moment! O Vacances o simplement Moments. Arribats aquí deixo que les coses que penso pensin soles i me’n vaig a passejar.

La paraula parèntesi

La paraula parèntesi ve del nom grec παρένθεσις (addició) o del verb παρεντίθημι (col·locar), on trobem παρά (contra o prop), ἐν (dins) i τίθημι o θεσις (posar o posició, conclusió).

Podríem dir: «El parèntesi té la funció de conduir alguna cosa fins a col·locar-la a prop de dins, a tocar d’un interior tot reivindicant l’existència d’aquestes entranyes».

Així és com el parèntesi «tocaria» aquest interior assenyalant-lo. Per dir-ho d’alguna manera el descobriria, el crearia, en pintaria la intimitat. Abans d’ell mai no havíem pogut pensar que allà hi podia haver profunditat de cap mena. El text corria sòlid i pla.

Les passejades o la vintena de moments que aquí es donen recalquen la importància de la interioritat per ella mateixa, li atorguen un espai propi com a pas previ a qualsevol altra manifestació.

Aquestes passejades, fent veure que són de no res, des de la seva intranscendència i beneitejant una mica tenen la mirada posada en el més remot, verídic i essencial, però malauradament perdut. Allò que sense cap nom ni representació verbal possible, batega, però, i mobilitza contínuament el nostre desitjar conscient.

Aquestes «altres paraules» impossibles són, en el fons, l’objecte de tot parèntesi: paraules insignificants, silencioses, perdudes per la consciència, però determinants des d’aquesta banda interior del llenguatge que és un parèntesi per la veu que a dins se sent.

e n g u a n y e n l a f e s t a d e s a n t m a r t í

 

Enguany, en la festa de Sant Martí que s'escau avui, en Martí Manyà nascut també un onze de l'onze (novembre), m'ha enviat aquesta foto molt panoràmica feta aquesta tarda. És d'un paisatge de Guardiola de Fontrubí on podem contemplar l'arc de Sant Martí reduït a una sola línia. Si l'amplieu molt i la mireu amb deteniment, podreu observar que en el seu interior conté condensats tots els colors de l'espectre. Gràcies Martí, felicitats i per molts anys.

Tanqueu parèntesi

---

Si el tanqueu (el parèntesi) i, per si voleu tenir el contingut sencer i sense interrupcions de totes les entrades que el componen, n'he fet un sol document pdf. Per descarregar-lo feu clic aquí.

Un dia després d'ahir

---

Mai m'hauria imaginat que algun dia em passejaria tan a pleret per un camí solitari i abstret com aquest. Semblem fets a mida. Coincidim. Ja hi havia passat altres vegades però no m'hi havia trobat mai com avui. En el silenci i la solitud del seu i el meu anonimat l'acabo de descobrir. No, no és un lloc qualsevol.

Com hi he arribat? El viatge començà un dia que va ploure. S'aixecà el teló, començà la funció i s'obrí un parèntesi que m'ha portat fins a ara.

Tiziano Vecellio di Gregorio

---

Un dia un veí, protegit pel silenci del carrer, va projectar davant la façana del número dotze, un quadre que el pintor va acabar poc abans de morir (1576). Representa una noia nua, molt blanca i il·luminada per dins, rebent la pluja de llum i or quan queia del cel damunt seu.

L'ara de la tarda

---

Com si no hagués passat prou temps des d’ahir i, avui, a la tarda, a aquesta tarda d'ara, encara li faltés una estona per atrapar-se i arribar a ser ella. Com si l’ara de la tarda s’hagués endarrerit o no volgués néixer o no pogués assimilar allò que com a tarda li era propi.

I avui? Ha arribat la tarda, avui, fins a la seva pròpia tarda o s’ha desfasat com ahir? Avui sembla que va més lenta, que no està tan pertorbada i potser tindrà més possibilitats de coincidir que ahir. Veurem.

(Au va, tarda, torna, sigues tu, vine que et necessito. Si no vens aviat vindrà la nit, i el fred i la por seran desoladors sense tu.)

Els pins i els àngels

---

De vegades, tant els pins com els àngels tenen una ala negra.

Soroll d'aigua

---

Un estiu, en un viatge, ens vam aturar a un poble per on baixaven contínuament rierols d'aigua pels recs i les voreres dels carrers. La remor era persistent, dolça i se sentia des de tot arreu.

Aquest brunzit ens oxigenava més el cervell, que l'aire que respiraven els pulmons. Donava bo de passejar-hi. L'audició permanent d'aquesta carícia líquida semblava venir directa de les esferes més pures, més juganeres i més llunyanes de l'espai. Caminar pels seus indrets era una transfiguració.

No puc evitar de pensar-hi sempre que passo per un embornal i m'arriba el soroll d'aigua desnonada.

Si voleu escoltar-lo feu clic al reproductor.

---

Tenir molt mala peça al teler

---

Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.

Josep Pla. El Quadern Gris. 18 de març de 1018.

El banc dels pobres

---

Per què El banc dels pobres? Perquè en un banc s'hi asseuen els jubilats, els cansats, les dones carregades, els fumadors, els vagabunds, els calígrafs, hi dormen els que no tenen sostre i s'hi enfilen els nens. Val la pena que en parlem?

No, no val la pena, però el cert és que van molt buscats i de vegades s'han de donar moltes voltes fins que no en trobeu cap de lliure. Si mai l'aconseguiu, però, recordeu d'imitar tan bé com sapigueu el paper dels personatges que per una estona se l'han fet seu abans que vosaltres —ells tampoc tenien res— i així podreu passar tan desapercebuts com ells, és a dir feliços.

Ho sap això el conductor?

---

Què deuen pensar aquests arbres cada vegada que l'autobús, tan grollerament com sap, acarona amb una revolada les seves fulles? I el bus, en pensa alguna cosa?

Per petits que siguin, aquí, hi ha hagut una fricció, un soroll i un canvi, no es pot negar, jo ho he vist.

Ho sap això el conductor? I els vianants? I jo, submergit com estic en l'html d'aquest document? Potser tan sols així pugui entendre coses que abans no entenia. Coses rapidíssimes, inatrapables, de fragments de segon. Potser aquest entendre no sigui ni espectacular ni mediàtic ni es pugui explicar ni valgui per a res ja que més aviat és silenciós, anònim i, segons com, molest. Va rebaixant les expectatives i les importàncies al fet d'entendre les coses i, com si deixéssiu de respirar, a poc a poc les porta a la desaparició, al silenci. Res més.

La porta del portal de l'àngel

---

Baixant pel carrer he vist un àngel que sortia d'un portal i he reculat per fotografiar-lo. Era de foc i es veu que, de tant lluminós, els veïns van tractar d'amagar-ne la radiació darrere una porta de ferro perquè la seva llum de nit no els deixava dormir.

Una mena de mussol permanent

---

La immobilitat hauria de ser un exercici imprescindible i previ a qualsevol pregària, meditació o simplement al fet d'estar en silenci, present i despullat de tot. La immobilitat afavoreix la consciència i la consciència la immobilitat.

No recordo que mai m’hagi mantingut dret i immòbil tant de temps seguit i de manera tan intensa i continuada com avui, sense fer cap esforç. Fins i tot he dubtat de si seguia respirant. Sense cap oscil·lació i, en canvi, sense que res del món desaparegués com semblaria desprendre's de tanta quietud. Simplement estava dret mirant.

Com si de sobte, després d'haver-ho aquietat tot, s'hagués desvetllat en mi una mena de mussol interior i permanent que tan sols tenia ulls per a la consciència, sense ser consciència de res en particular, una consciència en estat pur, a pèl o, millor dit, que fos jo qui estigués dins d'ella.

Sense vent, avui dissabte a primera hora, sense ni una ànima al parc, immòbil, amb l’atenció posada en la corba de la carretera de l’Arrabassada per veure com remunten els vehicles el revolt de La Paella.

Així, si ara aparegués algú i em sorprengués preguntant-me alguna cosa sempre podria dir-li que jo tan sols sóc algú que contempla la carretera de l’Arrabassada per veure com remunten els vehicles el revolt de La Paella: això seria tot.

A la banda de muntanya del carrer

---

A la banda de muntanya del carrer hi ha unes torres que marquen l'aire una mica irreal d'aquest entorn. Son altes, senyorívoles, orgulloses, una mica pedants, patrimonials, noucentistes i a mi em recorden aquests carrers quan eren fangars.

Devia tenir set anys que els pares m'hi van portar. Potser era la torre Fior di Maggio, on vivia un company de classe que feia temps que no venia perquè estava malalt. La mestra ens va suggerir que un diumenge l'anéssim a visitar. Es devia parlar de portar-li algun regal. Com que no podíem comprar res i jo tenia poques joguines vaig triar uns quants tebeos, els més nous d'entre els que més m'agradaven.

A mida que arribàvem, la seva mare ens acompanyava al pis superior on hi havia les habitacions. La cambra del col·lega era molt espaiosa i, tot just entrar, em vaig adonar del ridícul que era l'obsequi que li portava davant l'abundor de contes, llibres i joguines de tota mena que hi havia escampats per terra, així que vaig optar per deixar els meus tebeos a un recó dissimuladament. Quan va ser l'hora de marxar vem baixar les escales rodones fins al rebedor on, damunt d'una tauleta, hi havia una joguina preciosa.

Es tractava d'un cotxe de carreres Schuco vermell amb un disseny entranyable. La clau per donar-li corda era sòlida i gran, i el ressort i la molla feien que rodés durant molta estona. Els moviments del volant es transmetien a uns engranatges que dirigien les rodes. Els cèrcols de les cobertes eren sòlids i els tancaven uns pneumàtics de goma que s'agafaven a terra sense relliscar. Jo només coneixia les joguines de llautó i de fusta i aquell objecte tan ben fet em va meravellar.

Els inputs que aquell dia em van arribar m'han quedat com a records però també com si hagués après la lliçó d'una situació que s'hauria de repetir en moltes altres situacions: jo era una fitxa d'una partida on hi havia altres fitxes i entre elles sempre es guardava la mateixa distància. Cap no guanyava ni perdia perquè simplement totes avançaven al mateix temps sense tocar-se ni creuar-se mai per més que ho intentessin.

Cap a les cinc de la tarda

---

Cap a les cinc de la tarda el sol hi bat de ple i fa encara més groc el color taronja de la façana. Les ombres que comencen a alçar-se arran de carrer es projecten paret amunt iniciant una escalada que no s'accelerarà ni s'enlentirà ni un pèl.

És impossible passar indiferent davant d'aquesta torre. Sembla l'escenari d'algun film o d'algun llibre de contes i, si hi veniu de nit, les suggestions augmenten perquè té un fanalet encès a la porta, testimoni de quan el carrer era sense empedrar i fosc.

A tocar de la finestra l'heura davalla per la paret a ratxes que fan corbes enforcades o aclarides, depenent del vent.

Allò que veia del que no veia

---

Són àlbers, pollancres blancs o xops platejats que fan esvelta i elegant la part obaga de l’arbreda del Torrent de les Monges, dins d'un parc que hi ha a la part alta de Sarrià.

Els ullals dels arbres, senyals de podes antigues, semblen que us observen amb deteniment mentre aneu baixant el camí encimentat que davalla suaument fent unes corbes amples. Malgrat la fressa ambiental sempre es pot arribar a sentir la remor repiquejant de les fulles que giravolten amb l’impuls del vent.

L’anvers dels pàmpols té un color verd fosc que contrasta amb el revers que és clar i acotonat. Això fa que en la distància, quan s'emmirallen al sol, us enlluernin la vista omplint-la de minúscules perforacions. La fulla gira amb l'impuls del vent i quan la part clara reflecteix els raigs de sol es produeix una efervescència fascinant.

De petit em van dir que aquesta banda de les fulles era de plata i, no sé com, m'ho vaig creure. Em quedava llargues estones mirant-les encantat, hipnotitzat pel balandreig electrificant. Quan arribava l’hora de tornar a casa sempre deia: «No, encara no, espera…» com si no hagués acabat de veure tot el que veia en el buit de la contemplació, com si la possibilitat de desxifrar el misteri que la fronda havia de revelar fos imminent. «Espera una mica, si us plau».

«Que sí, que sí, que són de plata, que brillen i espurnegen, que ho estic veient. No sents com respiren mentre repiquen? Espera que estan a punt de parlar!» I m'afanyava a buscar dins del meu cap arguments prou contundents per a demostrar, a qui m'ho pogués preguntar, que allò que estava veient del que no veia era veritat.

Sembla encès per dins

---

Es respira un aire de bondat i de puresa per tot el carrer i, a mida que avanço, la llunyania esdevé una elevació.

Les coses més humils —un banc minúscul, una finestra oberta, el repic d’una forquilla batent ous, una branca rosegada pels gossos, la panxa d’una paperera i la bossa negra que en sobreïx batuda per la brisa que ve d'escampar un fum violeta i rosa al cel— totes aquestes coses es presenten amb un aire de felicitat.

La nuesa del carrer té una lluminositat mat. Sembla encès per dins i la claror li surt pels blancs de l'asfalt i dels cotxes. Així, la felicitat de les coses seria un reflex del candor blanc que encara conservaríem en el nostre interior i el silenci del carrer faria encara més amable aquesta humilitat.

No sé quant temps

No sé quant temps m'hi vaig passejar per aquella terrassa. Potser dues o tres hores. No me n'hauria cansat mai. Hi havia rajoles pintades. Vaig tenir temps de voltar-lo diverses vegades. El lloc era més aviat reduït. La petitesa, però, fa que les coses siguin concentrades i no hi hagi res desagradable.

Després del xàfec

---

Després del xàfec el sol esquitxava a estones un tall d'herbassar, el verd lluïa i les gotes de pluja brillaven com una meravella.

Obriu parèntesi

---

Si l'obriu (el parèntesi) hi podreu llegir uns quants relats de moments i de passejades. Comencen després de la pluja que va caure el set d'octubre i s'emmarquen en una ruta que bàsicament transcorre pels carrers de Ticià i de Bécquer. L'estiu ha estat llarg, ha fet molta calor i les passes, lentíssimes, sempre sabien trobar qualsevol motiu per aturar-se, prendre alguna nota i badar.

Ni remòtament no ens hauríem pogut imaginar mai

---

«A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima i així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Conversar

---

«Conversar» ve del llatí conversari que significa «viure o donar voltes o passejar acompanyat (no sol)». Els components lèxics són el prefix con- (completament, globalment) i versare (girar, donar voltes). Paraules semblants: conversa, tergiversar, versar o vers.

Una operació delicadíssima

---

Quan Jesús va revelar-nos la pregària del Parenostre començà amb aquestes paraules: «Digueu: Pare, santifiqueu el vostre nom».

¿Per què Déu pare, abans que res —abans que no li demanem res— en primer lloc, hauria de santificar el seu nom? Perquè ¿què voldria dir «santificar» en una dimensió —la del Pare— on tot és sant?

Imatges i mantells

---

Mantells

Tenim mantells, vestits, vels o túniques que ens cobreixen el cos per no anar despullats, però de mantells n'hi ha de moltes menes.

Mentre camino

---

Un dia d'aquests em vaig sorprendre preguntant-me per què hauria de ser dolent que jo, mentre camino, vagi repetint el nom de Déu. Perquè ¿a qui podria fer mal això? Repetir el nom de Déu és recordar-se d'ell. Aquest record evoca la seva presència en nosaltres i en tot el que fem. És un nom sant, pur i gloriós. És el nom de la veritat i per això estem tan estretament units a ell o, millor, som en essència ell mateix. Recordar això no pot ser dolent.

Una herba

---

Hi ha res que impedeixi que pensi que davant meu tinc el magnífic llibre de la naturalesa, un quadre d’una bellesa i d’un encant insuperables, reflectit en aquesta insignificant oscil·lació de l’herba marinada, expressió espontània i feliç de Déu que habita en ella?

Inconcebibilitat

---

Els fets inconcebibles són impossibles d'explicar. Per parlar-ne caldria que, per poc que fos, tinguessin un mínim de «concebibilitat» tot i que inconcebible no vol dir inexistent i d'aquí la dificultat de parlar-ne.

Tancar el cercle

---

Una vegada hi havia un frare que quan segava sabia fer una roda amb la garba que l'engolia i desapareixia en el seu interior.

Tota mena de benediccions

---

Sant Pau, al càntic amb el qual comença la seva carta als cristians d'Efes, diu: «Ens ha concedit tota aquesta saviesa i comprensió que tenim, ens ha fet conèixer el secret...» Sembla voler expressar l'alegria de saber, de comprendre i de conèixer totes les coses que canten el text.